Tomeu Martí

El cop de l'estat

Tomeu Martí31/01/04 0:00

El 26 de gener de 1939 les tropes del general colpista, Francisco Franco, entraven a Barcelona i començaven la reocupació espanyola de la capital de Catalunya. El 26 de gener de 2004, seixanta-cinc anys després, es produïa a Barcelona una situació molt propera a un cop d'estat. Començava una operació conjunta del govern espanyol del PP i dels serveis secrets espanyols, amb el suport de la «brunete mediàtica» i amb l'aquiescència del PSOE, dirigida a subvertir l'ordre democràtic establert al Govern de la Generalitat de Catalunya sorgit de les eleccions democràtiques del 16 de novembre de 2003.

En fi, que parlin d'un, encara que sigui bé. Malgrat el patiment personal, íntim, que segur que ha hagut de passar, durant aquests dies en Carod-Rovira, el cert és que ell i el seu equip se n'han sabut sortir molt bé i ens anuncia que fa comptes anar-se'n de diputat a Madrid, on per cert, un ja no sap si José María Aznar va escollir només el seu successor o també va triar el seu rival. Als guinyols, treuen Rajoy com una tereseta moguda per la mà dreta d'Aznar. A la mà esquerra li haurien de posar una altra titella, la de Rodríguez Zapatero.

L'operació, el cop de l'estat, tenia com a punt de partida la publicitació d'una acció de l'aleshores Conseller en Cap de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, que, d'altra banda, han realitzat altres dirigents de partits polítics i governs, així com representants de grans empreses. El punt d'arribada havia de ser la ruptura de l'acord del govern d'esquerres i catalanista, el desallotjament d'ERC de les funcions de govern i la victòria del PP a les properes eleccions generals.

L'operació ha estat una jugada grollera del govern espanyol, «indigna», va dir Jordi Pujol, quan va esclatar el cas de Banca Catalana, el maig de 1984. I com podeu suposar, la referència a aquells fets no és casual ni innocent. La reacció de l'aleshores qüestionat, i dels seus deixebles, no sembla ser la més normal per una persona que ha rebut en carn pròpia els cops de l'estat. Tampoc no ha estat una resposta gaire lleial.

Ara, per manca de lleialtat, la que ha demostrat el PSC, que ha aprofitat la situació per intentar debilitar el màxim possible els seus socis de govern. Una manca de lleialtat que, tard o d'hora, els hauria de passar factura.

Des d'aquest racó, ens sentim solidaris amb en Carod-Rovira, per les mateixes raons polítiques que s'hi senten milers de catalans, però a més a més també per una profunda raó d'humanitat, perquè hem patit en pròpia pell la repugnant manipulació dels serveis secrets espanyols i el seu diari preferit. Fins a set pàgines li dedicà, el diari de la grapa, a un servidor.

I és que, amb les poques ganes que demostra el, diguem-ne líder socialista, a veure si acabarà de president en Carod Rovira!