Ara que el sidral de les eleccions és a punt de fer vessar el got d'aigua de la política, us he de reconèixer que, ben garbellat, el procés m'interessa dèbilment, per no dir gens. A diferència del que fan veure els prohoms de l'«stablishment» del sistema, som força crític per com es desenvolupen les eleccions a Corts. El sentiment és ben bé així si les consideram des d'una perspectiva insular pura, que és l'única perspectiva que em resulta una mica intel·ligible, mitjanament entenedora. Més enllà de la circumscripció territorial que m'és pròpia, tot se'm fa políticament i electoralment molt costerut. Em fuig de les mans. Em veig a mi mateix com un element -vull dir una papereta de vot- nimi. I, és clar, emetre una opinió del que convindrà votar a Cuenca, Jaca, i fins a Sa Pobla o Portmany; a l'Astúries de Letizia o a «las dehesas» del senyor Rodríguez Ibarra em fa venir vertigen. Sent veritables rodaments de cap, i no gosaria, ni en broma, d'aconsellar el signe del sufragi a ningú.
Des d'aquesta perspectiva tan personal de l'afer, no puc aspirar a res més prudent que a encarnar el paper de la formigueta d'agost, afanyada a tota hora a tenir cura del transport del granet de blat que, en la cadena col·lectiva, hi té encomanat. Dut al terreny de la moral social, és allò d'assumir les pròpies responsabilitats, carregant-les a l'esquena, posant-hi després les garanties de seguretat que calguin per tal de no perdre'l i responent que arribaran netes i adretes al graner. Açò sí, desitjant tanmateix que totes i cadascuna de les companyes formigues es captinguin amb la mateixa ànsia, a fi i efecte d'omplir un rebost molt ben estibat. És així, a través d'aquesta organització racional i interdependent, que, aleshores, la comunitat entera de formigues s'hi jugarà un hivern benigne d'anar tirant. Però, clar, a mi em passa que, situat en una perspectiva local, les eleccions legislatives em produeixen un ensopiment pronunciadíssim, formidable de bon de veres. Diria que mil vegades més feixuc que una rocassa de granit de l'alçada d'un campanar deixada caure damunt l'heminòpter més microscopi. El resultat assegurat seria l'esclafament més brutal i definitiu.
Dic el que dic sobre les eleccions legislatives perquè la disciplina de vot, la militància portada a la submissió i la menja que prodiga la mamella -a Espanya, qui no viu de la política, hi aspira algun dia!- han produït la mort cadavèrica d'un principi bàsic de la democràcia. Hem arrasat la vella casta dels diputats de circumscripció -i de senadors, sobreentès. Les eleccions ja no es guanyen amb el candidat peu a terra, sinó més bé amb el candidat amagat en una llista que diposita les esperances en les expectatives electorals que els partits tenen des dalt. S'han debolit els representants en Corts que, desplegant gairebé sols l'oratòria i abrandant la doctrina redemptora de justícia i progrés en què creien, podien, pels seus propis mitjans, guanyar-se l'escó. Ara no, ara se'l guanyen vicàriament. Rebre el vot popular depèn dels sondeigs del CIS.
Hi va haver, en la història política espanyola, una època nepòtica, paradís dels cacics electorals. Va ser la Restauració, l'etapa política constitucional (1876-1923) amb major nombre de processos electorals portats a terme. Ben enfora de reivindicar aquests anys -nefasts per tantes raons-, va ser, en canvi, un període electoral de diputats territorials admirable. Anaven a Madrid buscant-hi el grup parlamentari més afí, però maldaven de mantenir viu el compromís polític adquirit a la seva circumscripció. Del vot, hi feien una literal diputació. Ja sabeu que diputar és enviar algú amb el mandat de parlar en nom d'un poble. Ara només hi arriben amb la boca tancada, sense cap promesa personal i sense cap compromís concret que no sigui obeir la cúpula del partit. No hi duen la reivindicació del votant, sinó la més incommovible disciplina del que els manaran de dalt. I així, no traslladen a les Corts generals la veu dels seus electors, ni res que se li sembli. Fan un simple acte d'«evasió» del vot, com un qui se'n porta euros a Suïssa, a disposició de la ferrenya oligarquia que controla la candidatura. Enfonsats en un procés electoral així, hom -una mica localista i historiòfil- no pot ser res més que enyorar els nostres conspicus diputats Prieto i Caules, el duc d'Almenara Alta, Frederic Llansó o Teodor Canet, encarnació vívida de diputat territorial de bona fusta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.