La radicalització

Seria una llàstima que aquests dos mesos que resten per a les eleccions generals es convertissin en una perillosa radicalització que pot dur a una bipolarització de la societat espanyola. El PP no es cansa de fer demagògia contra Esquerra Republicana de Catalunya, que presenta quasi com una bomba que pot fer esclatar l'Estat mateix. Aquest estil, més propi dels anys trenta del segle passat que de l'actaulitat, contrasta amb l'estil del rei Joan Carles, que va rebre el nou president del Parlament de Catalunya, el republicà Josep Benach, per just després comentar: «Parlant la gent s'entén». Però sembla que la dreta no ha captat aquest missatge. Així, la proposta de Zapatero de crear un espai propi per a cada autonomia ha estat contestada pels conservadors amb el menyspreatiu «Tot a desset». A això s'hi afegeix que el PP capola dia sí i dia també el PSOE per haver pactat amb Carod a Catalunya. La pregunta és on van els conservadors per aquest camí. Quin nord a llarg termini tenen? Podran guanyar el març però, i després? Què volen, una Catalunya tancada dins si mateixa? Què desitgen, un Euskadi cada cop més irat? Què cerquen, un partit socialista que no pugui desenvolupar el seu projecte federalista? En política, els arguments s'han de rebatre amb altres arguments. La democràcia és lliure exposició d'idees i projectes. Però si la resposta del PP és despertar baixos i irreflexius instints, és probable que en el camp dialèctic s'arribi a una situació insuportable. Recordem que la trinxera de batalla del franquisme era la lluita contra erojoseparatismo. En nom d'aquesta cruzada afusellà el president de Catalunya, Lluís Companys. És necessari que el PP es moderi, se centri i sigui capaç d'oferir un discurs liberal i tolerant. Cal que aprengui dels conservadors europeus. Amb tics joseantonianos no es guanyarà un futur de concòrdia per a tots.