Miquel Payeras

Règim de partit hegemònic?

Miquel Payeras31/12/03 0:00

D'ençà la instauració autonòmica les Balears han transitat per dos cicles electorals, reflex polític de la realitat sociològica, clarament definibles. En el primer, 1983-1991, els conservadors guanyaven les eleccions autonòmiques però necessitaven acords amb UM (i d'altres) per governar a Balears, a causa del cert equilibri de forces amb el PSOE, el qual fins i tot els vencia qualque vegada a les eleccions generals (les de 1986 i, abans, les de 1982), mentre que PSM i PCE (EU) no feien ombra als socialistes. Les eleccions autonòmiques de 1991 varen ser un tall: marcaren la fi del primer cicle i l'inici del segon, 1991-2003. El bloc de dreta, PP-UM, arrasà; el PSOE se congelà, el PSM començava a enlairar-se a costa socialista i mostrava el nas EU, sense encara aconseguir la representació autonòmica que obtendria al cap de quatre anys. A les eleccions generals de 1993, el tall, en els trets fonamentals citats, se repetia i confirmava el nou cicle: el PP augmentava el nivell de vot, consolidant-se com a majoria continuada, i el PSOE seguia perdent suports en favor d'EU i d'un PSM que feia el gran salt en unes generals. Aquest comportament va mantenir-se, reflectint la nova realitat sociològica, tant a les autonòmiques de 1995 i 1999 com a les generals de 1996 i 2000, demostrant-se que el comportament electoral essencial se repeteix en uns i altres comicis. Durant aquest segon cicle, el fet que hi hagués pactes de majories contra el PP (1995 i 1999) que no s'avenien amb la realitat sociològica no té relació amb l'estructura de fons (ni tampoc, clar, amb la valoració ideològica que mereixien a cadascú), perquè responien a conjuntures de partit (les bregues entre PP i UM) com les generals de 2000 s'encarregaren de demostrar i, també, les autonòmiques de 2003, les quals potser hagin significat la fi del segon cicle i l'inici del tercer. Això ho podrem comprovar a les pròximes eleccions generals de març, tot i que ja existeixen alguns símptomes que així ho pareixen apuntar.

El primer és la relació entre PSOE i la seva esquerra, PSM, EU i Verds, els partits que ara han format la coalició. Considerats com un tot, manifestaren un comportament al llarg del segon cicle que perfilava una clara tendència d'erosió del PSOE. A les eleccions generals de 1993 irromperen amb molta força, 53.605 vots. Al cap de tres anys, el 1996, la decadència del vot socialista és encara més manifesta, quan els tres de la coalició sumaren un espectacular resultat, amb 67.257 vots. És el cim de la força esquerrana alternativa al PSOE. El 2000 s'interromp la tendència: baixen a 48.848 vots, tot i que els socialistes no se recuperen. El primer símptoma de la fi del segon cicle? Podria ser-ho. Més encara si els consideram aïlladament. El bot que tots tres peguen el 1993, en relació al primer cicle, és indubtable: EU, l'únic que havia superat els 10.000 vots anteriorment, fa quasi 25.000 vots el 1993, passant a 33.000 el 1996 i, en canvi, el 2000 s'enfonsa sense arribar als 16.000. Els Verds, que no existien, s'impulsen el 1993 amb relativa força, uns 9.000 vots, que mantenen estancada les dues següents convocatòries entorn dels 9.500 sufragis. El PSM supera els 20.000 el 1993, puja a quasi 25.000 el 1996, per llavors baixar a manco de 24.000 fa quatre anys. El gran salt de 1993 dels alternatius s'havia interromput i 2000 pareix indicar canvi de tendència. Nou cicle?

Per altra banda, durant el segon cicle, el PP intensifica el seu poder enfront del PSOE, aconseguint la primera majoria absoluta autonòmica per si sol (1995). Si bé la guerra PP-UM provoca majories diferents, el cert és que a les eleccions generals el PP guanyava amb comoditat als socialistes a cada ocasió, mostrant així el canvi sociològic, per arribar a l'espectacular majoria absoluta de vots vàlids (53'8%) el 2000. A grans trets definidors, aquestes relacions se repeteixen a les autonòmiques, a les darreres de les quals (2003), el PP aconseguia la segona majoria absoluta autonòmica tot sol, enfront d'una lleugera recuperació del PSOE que avortava la progressió dels alternatius. Segon símptoma de canvi de cicle? Ho sabrem el març. Però si fos així, aquest tercer cicle iniciat estaria necessàriament marcat per tal predomini del PP que se'l podria definir com a règim de partit hegemònic.