El 12 de març de 1853 és, per als annals de Menorca, una data de valor memorialístic doble. En ella, s'hi arreceren dos fets dignes de recordança. Un i altre esdeveniment, pels capricis opacs de la història, encadenen mort i vida, sense solució de continuïtat. Avui, amb la benvolença setmanal del lector que em fa l'afalac de seguir-me, vull evocar-vos-ho, abans no liquidem, ebris i frívols -vull dir amb la memòria buida i desada-, l'any que se'ns escola, gairebé exhaurit a hores d'ara. Em resistesc a malmetre l'avinentesa del sesquicentenari d'aquella data, açò és, el segle i mig que n'ha transcorregut de tot plegat: una mort menorquina terra enllà, seguida d'una naixença, també menorquina, terra ençà.

L'efemèride en qüestió presenta la cara i la creu de l'existència mateixa dels éssers que poblen la terra, tenguin o no raciocini. És el signe ineluctable de tota vida humana, la qual, alhora, ens parla de naixement i de mort. Ens assabenta de l'arribada misteriosa a aquest món procedents del no-res i, després, de la marxa, no menys mistèrica, cap a altres regions del no-res i que, per pietat, en diem candorosament el cel.

En aquell 12 de març, que es va escaure en dissabte, moria a París, travessats vuit dies de pulmonia severíssima, el catedràtic Mateu Orfila Rotger, una eminència de la medicina europea, pare fundador de la toxicologia forense moderna. Entretant, a Maó, la ciutat natal d'aquest mateix personatge egregi, li eren administrades les aigües cristianes a un nadó a qui imposaren una tirallonga del santoral, a dos dies del natalici: Sadurní Ramon Francesc. Era fill d'un català, en Francesc Ximénez Guitet, i d'una maonesa, na Teresa Enrich Pellicer. En Sadurní, en el curs dels anys, seria un periodista de mena, gens insípid, fins i tot transmutat en homenot per Josep Pla. Més exactament, Ximénez seria el primer repòrter modern de la nostra periodística històrica, corresponsal de guerra intrèpid, hel·lenista erudit, poliglota, home d'un cosmopolitisme de gran volada, i -astorau-vos-, espia inextricable, més aviat confús. En fi, un personatge verament fascinant. Mentre la Medicina francesa i, amb ella, també l'illa natal, ploraven la desaparició del degà per antonomàsia de la Sorbona, els menorquins saludaven el naixement del primogènit de l'administrador de l'hospital militar de l'Illa de Rei. Aleshores, és clar, ningú no podia preveure la progressió vital d'aquella criatura, però el temps demostraria que no esdevindria, en tot cas, un ésser intranscendent. En realitat, ni Orfila ni Ximénez teixiren cap tipus de relació biogràfica o intel·lectual comuna. Però, dit açò, resulta que la perspectiva històrica els ha relligat a la memorialística local, pel fet que la baixada a la tomba del primer s'escaigué el mateix dia que, el segon, rebia el baptisme de mans del prevere Nicolau Fàbregues. Els atzars, amb el volar dels anys, feren que Ximénez, que havia recorregut mig món; i que, un cop casat amb una pubilla de la Rússia Blanca i resident a Mohilof fins que la revolució bolxevic l'empaità Europa avall, acabés instal·lat, sol i exhaust, al districte de Neuilly de París, o sigui a la ciutat on es va irradiar la glòria d'Orfila.

Són aquests lligams imperceptibles, formats de manera involuntària i feliç; són, dic, aquesta mena de coincidències inexplicables, inquietants i suggestives les que fan creure en una certa universalitat del menorquí. De menorquins -asseguren els historiadors- en podem trobar a tot arreu, en els indrets més inversemblants del globus terraqüi, fent les coses més impensables. I si no, mirau encara un altre cas. És el cas del benemèrit Benet Pons Fàbregues, un intel·lectual portentós, potser el primer a teoritzar els drets autonòmics i a defensar les consuetuds forals del poble balear. En Pons Fàbregues, dic, s'havia criat i format a Maó, fill de maonès i de mare mallorquina. És cert que, pròpiament, el part tingué lloc a Palma, però el fet no passava de ser com si els pares haguessin volgut anar i tornar del Son Dureta de la família materna. El propi Pons Fàbregues es considerà sempre un illenc de Menorca, encara que, després dels estudis, fixà la residència a Ciutat. Doncs bé, aquest home, essent com era menorquí, acabà glorificat amb el títol de Fill Il·lustre de Palma. La fita, vista per un balear menor com jo, és espectacular, inaudita. Quasi diria -si no us hagués de semblar irònic- que resulta mirífica.