Encara que les responsabilitats col·lectives tendesquin o tendeixin ineluctablement a diluir-se -i per molt que tan sovint es considerin intocables i audessus de la melée-, hem de poder esser del tot exigents amb les institucions. Tant des del punt de vista de l'ètica com des del punt de vista de l'eficàcia. Fins i tot amb l'església. I no diguem ja amb les institucions responsables del manteniment i de la promoció de la nostra llengua, començant per l'Institut d'Estudis Catalans.
Val a dir que amb les institucions hi ha que passar comptes, i quant més importants i transcendents, més. L'escriptura, per descomptat, també és una forma de passar comptes, una manera de deixar-ne constància. Una manera de cridar a l'ordre, fins i tot, malgrat que de ben poc o de res servesqui. Però, en tot cas, la denúncia és un imperatiu ètic, per molt que pugui anar en contra de la diem-ne correcció política, la més incorrecta de les correccions. Tot sospesat, difícilment en farem un gra massa, a despit que els instal·lats partidaris de l'ordre puguin retgirar-se una mica i posar mala cara o arrufar el nas. Les coses són tal com són, tant si ens agraden com si no ens agraden.
Sí, els llibres -alguns llibres- poden passar comptes. Com és el cas recent de Clarobscurs. L'Església dels mallorquins, de Miquel Julià, el número 48 -com passa el temps i com rendeix la feina ben feta- de la col·lecció Menjavents de les Edicions Documenta Balear. La manera de passar comptes amb l'església de Cavorques de Miquel Julià tanmateix no té res d'airada ni descambuixada -ni tampoc de triomfalista- i es fa, com ho indica ja en la introducció, «fugint tant de posicions més o menys anticlericals i, consegüentment, condemnatòries de les actuacions d'aquella, com de determinats posicionaments eclesiàstics que en tot cas i per norma les magnifiquen i defensen».
Sense amagar altres falliments prou greus, gairebé terribles, com la responsabilitat eclesial en les persecucions i carnatges dels jueus i en la marginació tan antievangèlica dels xuetes (Miquel Julià apunta: «és cert que la Inquisició a Mallorca no fou protagonitzada pel bisbe ni pel clergat parroquial; però tampoc fou o no pogué ser neutralitzada per aquest»), Clarobscurs. L'Església dels mallorquins se centra en la que defineix com «una data d'ignomínia», el 3 de març de 1965, quan l'església de Mallorca aplica a la seva manera les constitucions conciliars del Vaticà Segon substituint el llatí pel castellà com a llengua vernacla, com a llengua més pròpia del poble d'aquesta terra. «Una greu i cínica transgressió de les decisions d'un concili universal», declara Julià. Tot plegat, segurament les forces vives eclesials degueren pensar que, en qualsevol cas, el castellà ja suposava algun avanç o acostament respecte al llatí!
De fet, seguint la relació dels fets que queden exposats em sembla perfectament legítim arribar a la conclusió que, en un moment tan decisiu i encara ara, hem comptat i comptam, en aquesta època suposadament postconciliar, més que amb una església dels mallorquins -com se subtitula el llibre que provam de comentar i recomanar- amb una església «dels qui són a Mallorca», els quals sembla que no tenen per què sentir-se forçosament mallorquins.
Tal vegada els mallorquins de naixença i en exercici, una mica lloscos, no ens hem temut adequadament que la immigració ens ha deixat quasi o pràcticament en minoria a Ciutat, a Calvià i a alguna altra zona turística mentre que les forces vives de «l'església del qui hi són» sí que ho han sabut constatar (?).
Al cap i a la fi, per altra banda, tal vegada deu ser una mica discutible l'asseveració -adduïda des d'un bon començament per Miquel Julià- de l'encíclica Lumen gentium (II, 9): «Plagué a Déu de santificar i salvar els homes, no pas d'un en un, sense cap lligam entre ells, ans de constituir-los en poble». Com també, en contra del que afirma l'amic Julià, deu resultar estrany que el concili es pregunti: «Què cal fer perquè els multiplicats intercanvis de cultures no destorbin la vida de les comunitats, ni destrueixin la saviesa dels avantpassats, ni posin en perill la pròpia personalitat dels pobles?» (Gaudium et spes, 56).
