Les formacions d'esquerra s'han posat en feina electoral. No pas, ara com ara, per parlar de continguts o de programes. No pas per acordar marcs ideològics, per contreure promeses de millora, de lluita i de reivindicació a favor de la circumscripció... En definitiva, a favor del votant, del ciutadà concret. D'açò, res, res que s'escolti o es procuri de difondre a través dels canals periodístics. Els papers, enmig d'una certa rutina de cavallets de fira a què ha esdevingut l'ofici polític, només van plens de xassís, però no de motor. De ferralla i no pas d'enginyeria mecànica. L'únic de què parlen impúdics és de tàctiques de saló, notòriament. Sols pensen en el model de vehicle en què aspiren a arribar a una o altra assemblea nacional. Només parlen si els convé d'anar en candidatures unitàries, o en candidatures separades. I la gent ¿què? ¿què en fem, d'ella? ¿Què punyetes volen del votant? Si açò no és un comportament que recorda els matrimonis d'interessos, ben poc se n'hi falta. Són noces decadents, literalment sinistres, que s'aguanten per les conveniències de l'oligarquia política. A vegades, si m'ho mir amb una punta de displicència i unes gotes de descurança, que és el còctel amb què cal beure's aquests destil·lats, em ve al cap la foguera de les vanitats, magistralment retratada per Tom Wolfe, el creador del Nou Periodisme.

Entretant, la dreta, en aquesta fira que se'ns ve a sobre -potser diríem millor la gran cucanya-, ni fa per casar-se ni, menys encara, per divorciar-se. No fa endavant, però tampoc no recula. Està bé així com està, en una posició comodíssima, tèbia. El PP frueix de la representació senatorial amb poc esforç propi des de fa un fotral d'anys. No ens enganyem: l'arronsada nacional és fortíssima per dirimir l'acta de senador, ara i sempre. Ho va ser en temps de Guillermo de Olives, Tirso Pons, Toni Villalonga, Martí Escudero, Bernat Llompart o, darrerament, José Seguí Díaz. Tal volta, el cas de Pons permetria matisos, per com va ser una candidatura guanyada des de dins, desafiant l'hegemonia que aleshores encara tenia UCD a tot arreu. La resta, en canvi, han estat eleccions disputades a l'ombra del pes de Madrid, que és l'olla electoral en què es cou l'escó de senador. Aquí, al rodal, ens limitam a posar-hi el nom i el llinatge, i encara! El PP controla l'acta menorquina del Senat des de la legislatura de Martí Escudero, a començaments dels anys 90: un temps molt dilatat que arriba al dia d'avui. Perquè no diré sinó una redundància si convenim que també l'actual és una legislatura en mans del PP des del punt de vista senatorial, i, per tant, per a una perspectiva insular de la qüestió. Entestar-se a dir que la d'ara és un acta de coalició preelectoral entre dos partits polítics és entossudir-se en els nominalismes. En tot plegat, Unió Centristes de Menorca (UCM) no hi ha jugat altre paper que el de cul de bòtil. Va acceptar -lliurement però suïcidament- que el senador electe entrés de ple en Grup Popular i, així, el conat de coalició nasqué morta, com una criatura prematura, enterca, d'impossible prosperitat biològica. Avui veiem ben clares les causes que motivaren aquell pacte: la por cerval d'un PP que sortia, el 1999, de la humiliació general i genèrica de les locals, en què havien estat desmuntats de pertot en el panorama menorquí. L'ensurt fou descomunal, tan descomunal com desmesurada fou, alhora, la vanitat de l'esquerra que, després del cop de mà a l'àmbit domèstic, cregué que podria prolongar la borratxera d'èxit fins a la cambra alta. Sempre recordaré la proclama imprudent del senyor Portella. Cofoi per la mel de veure's conseller de Cultura, insistí als votants a fer el «sorpasso» i arrabassar-li a la dreta el darrer reducte que li quedava llavors. Només així s'explica la candidatura unitària que es diluí en el no-res. El fracàs és inesborrable. Potser per açò, el senyor Moragues alena per la ferida i comenta, tot xalest, que si hi ha d'haver unitat electoral que sigui amb condicions. Primera: que el PSOE (el seu partit) mantingui les sigles impol·lutes. Segona: que el candidat a senador surti, naturalment, de la militància conspícua del socialisme. I tercera: que, fet i fet, els grups d'esquerra facin costat en tot i per tot als socialistes! Per mi, açò no són pas coalicions de debò. Són bramuls d'una política buida, purament mecanicista. O sigui, la frase èbria i tavernoide «A mí la Legión!»