Una enquesta de l'Instituto Opina per al diari El País coincideix amb la del CIS que el percentatge dels ciutadans espanyols que estan d'acord amb la Constitució és similar al dels que confessen desconèixer-la. Quan es detallen les raons d'aquest massivu assentiment a la Carta Magna -garanteix la llibertat, s'aprovà per consens, permet resoldre pacíficament els conflictes, reconeix el dret a l'autonomia- s'entén que, en realitat, els habitants d'aquest Estat estan contents de viure en democràcia, la qual cosa no té res a veure amb la conformitat amb tal o tal article. Nosaltres no som diferents. També ens agrada la democràcia. Gràcies a ella, els nostres representants poden votar «no» a allò que no ens disgusta. Ens estalviam, doncs, les condemnes, que es reserven per allò que no és evitable per la voluntat popular. Però, ara, votar contra el pla Ibarretxe ha de ser condemnar-lo. El pas és important. El sufragi no és expressió del desacord, sinó sentència i conversió del discrepant en delinqüent. Es tracta d'un desagradable desplaçament semàntic, molt semblant a aquell que ha convertit «immigrant» en sinònim estricte d'africà pobre resident lluny de ca seva. Però això tan senzill, a la vista dels resultats, resulta molt difícil d'explicar. Més val que passem a un altre assumpte. La coalició que governà aquesta comunitat continua essent un referent. El dirigent d'ERC, Joan Puigcercós, respongué així als qui es queixaven de la lentitud de les negociacions: el govern balear progressista no funcionà «per culpa de les presses». No sé si n'era conscient, però no feia més que recollir les opinions que tan clarament expressaren en un moment determinat Maria Antònia Munar i Eberhard Grosske. Puigcercós no és l'únic que ha estudiat amb atenció el pacte a la Balear. La setmana passada, el PSC es posà en contacte amb un discret quadre socialista, que discrepà de la conducció del Govern, perquè els aclarís el perquè del fracàs. I, en canvi, a l'OCB pareix que no han estudiat el cas d'Omnium Cultural. L'allunyament de la realitat de la direcció d'aquesta entitat ha quedat un altre pic demostrat. La Diada de 2000 tingué com a portaveu Miquel Vicens, president del Foment del Turisme, que en la gala d'enguany de la seva associació renuncià a pronunciar el discurs en català perquè tothom el pogués entendre. Hauríem de repassar què han fet durant aquests mesos per respondre als retalls en normalització lingüística altres persones a les quals l'entitat deixà la Diada com a instrument de projecció. Josep Oliver, president de la influent CAEB, per exemple. Silenci. Encara Lorenzo Bravo ha estat el més honrat. Com que som una espècie en vies d'extinció, ja he sentit més opinar que ens aniria molt millor si encomanàssim la defensa dels nostres drets a la Grup Balear d'Ornitologia o a Greenpeace. La societat civil és una font inesgotable de sorpreses. El president de la Mesa del Turisme, Juan Andrés Melián, una entitat que s'honora amb la presència d'Abel Matutes entre els seus socis, ha declarat a The Independent (06/12/03): «Aquesta nova moda de la fórmula del tot inclòs no funcionaria a les Illes Balears o a les Canàries, perquè els nostres visitants no acceptarien estar aïllats dels bars i dels restaurants locals. Se sentirien tractats com a presoners». En fi, qualcú està equivocat.