Mai no s'aclarirà l'assassinat de Kennedy, con tampoc el de Lincoln o el de Prim. Els magnicidis sense inductor evident tenen un segell comú: beneficien grups diferents i contraposats. Actuen col·lectius antagònics però que, en un moment concret, convergeixen per eliminar un ésser amb molt de poder i molest per a tots ells. Qui matà Prim, els montpansieristes d'extrema dreta o els republicans radicals? O foren els dos grups a l'ensems? Si fos així, és la conspiració perfecta, perquè mai no es podrà esbrinar l'autoria, ofegada dins nigul de cafè amb llet, on mai no es podrà saber on començava el cafè i on acabava la llet. La raó essencial de la mort de Kennedy és el que diu un dels personatges de Shakespeare al seu Juli Cesar: «Tenc sentiments contraposats, però la república mai no es pot confiar a la voluntat d'un sol home».
Qui matà Kenedy? La CIA, l'FBI, la Màfia, les grans multinacionals, els fabricants d'armes, els bel·licistes del Pentàgon, els cubans exiliats?...O tal volta l'ungla del dit petit de la mà esquerra de cada un d'ells perquè no quedassin ni petjades, ni remordiments de consciència?
A Lincoln el matà un actor sudista, però els beneficiats foren membres del seu propi partit que no suportaven el seu gran èxit polític i militar. A Kennedy el matà la Guerra Freda, la implacable maquinària d'aquell enfrontament entre blocs. Apostava per una nova frontera de pau i enteniment entre els homes quan, quaranta anys després de l'assassinat de Dallas, George Bush encara dirigeix la república americana pel camí contrari. Kenndey fou un parèntesi voluntarista en el tarannà dels Estats Units, un inesperat caprici de la Història que guanyà les eleccions gràcies a la televisió, un medi potentíssim que l'stablishment encara no havia après a manejar. La marxa enrere va ser un magnicidi d'autoria inexcrutable. Les conspiracions que triomfen són les que no tenen ni pare, ni mare, ni ulls, ni nas, ni boca, ni memòria.
