És mal de creure que un informe jurídic parli de «secretisme sospitós» o «tracte de favor». I és mal de creure perquè els serveis jurídics de la comunitat, formats per funcionaris especialitzats, no fan lectures polítiques, com correspondria als termes emprats per la consellera Cabrer, sinó tècniques. Així, als juristes els pot cridar l'atenció que s'hagi fet més via en el cas del camp de polo que en altres de semblants o es poden sorprendre perquè es fes efectiu el pagament sense saber què diran els jutges del contenciós que manté la promotora, però res més. Perquè, des del principi i sense dubte, s'ha dit que el procediment era absolutament legal i políticament sospitós, segons uns, o hàbil, segons els altres. Però anar al camp de la política és el darrer que volia fer la consellera. En aquest terreny s'havien de reconèixer dues coses males d'empassar per a qui va de sobradament preparada: ePacte de Progrés havia aconseguit protegir els voltants des Trenc, impedint una urbanització per a tres mil habitants més, i ella comet errors imperdonables com el de no revisar l'expedient abans de sortir a l'opinió pública defensant una variació impossible; i això afecta l'autoestima i la credibilitat. Prou arguments per a demanar un informe jurídic que asseguràs públicament que no és ella qui cometé l'error i, si en tot cas el pogué cometre, va ser perquè els altres actuaren de mala fe. No ho aconseguí: ni li posa el cartell de novella a l'esquena, perquè no l'haguessin fet públic, ni l'exonera de responsabilitats, perquè són juristes i no polítics. Per això, ha de sortir ella a «interpretar-lo» amb contundències variades i crispacions innecessàries.

Jo m'apunt a la fórmula proposada pel senyor Quetglas ahir: anar als tribunals i que dimiteixi qui no té raó. Però no ho veurem de la santa esposa del senyor Vera, generosament gratificat amb la gerència deCOFUC (l'organisme encarregat de mantenir, entre d'altres, Som Ràdio, que ell «mantendrà» en el record). Aquest senyor, que el primer govern Matas va fer interí, és el que, la passada legislatura, presentà la guerra contra les oposicions lliures i obertes que no sabia guanyar (o ho dissimulava molt bé, perquè les va suspendre sempre). Du quatre contenciosos perduts, en quasi tots ells condemnat a pagar els costs per mala fe, i encara en manté dos més contra l'adjudicació de les places dels qui guanyaren l'oposició que ell no pogué aturar ni aprovar. Si el voleu veure amb una cara semblant a la de la seva santa esposa quan li parlen de l'expedient del polo de Campos, xerrau-li de la germana del president Antich, la mateixa que rep la solidaritat de molts companys al davant de la guerra bruta que contra ella ha duit aquest senyor, primer, i el conseller Rodríguez, després. El delicte: guanyar l'oposició. I és que això d'una administració composta per funcionaris tècnicament seleccionats impedeix obtenir pseudoinformes jurídics, a la seva dona, i un lloc de feina segur, a ell.