Com més i més fort criden Espanya, uns, Euskadi, els altres (i podria seguir, però ara els toca a aquests), més convençut estic que els aterra la pregunta quina Espanya o quin Euskadi, i amb la cridòria que provoquen s'asseguren no haver-la de sentir ni, molt manco, de contestar. Saps que se n'estalvien de qüestions quan s'atrinxeren rere paraules tan grosses i etèries, a la vegada. Amb aquestes magnituds, parlar de precarietat i sinistralitat laboral, bimbolla immobiliària, vergonyosa manca de cooperació amb el Tercer Món, seguretat ciutadana, garanties de l'estat del benestar, etc. esdevenint foteses a debatre en segona ronda, una vegada aconseguida «Espanya, Espanya» o «Euskadi, Euskadi». Cert que hi ha diferències, les coneixem i no crec necessari fer públics actes de patriotisme o de fe, com vos estimeu definir-los. Però cal reconèixer que hi ha unes formes en les quals ambdós s'hi troben bé i, sobretot, convençuts de rentabilitzar-les. A curt termini, es necessiten, perquè l'enfrontament, la definició clara de l'enemic, simplifica els missatges i multiplica, en aquesta penosa simplificació, l'univers dels probables receptors del mínim comú. Sembla mentida que un recurs tan antic, com el de l'enemic extern, encara funcioni i amb tanta efectivitat.
L'ampliació de l'aeroport de Son Sant Joan és una oportunitat històrica per a exigir definicions que van més enllà de la teoria i situen a cadascú al davant de la concepció del futur que imagina per aquesta illa. No serveix la demagògia maniquea de qui demonitza el turisme o qui el deifica, qui creu que som molts o qui entén que mai n'hi ha prou. Ara toca mullar-se, perquè, el que pretenen els que ens tenen per una màquina d'incrementar la recaptació de l'Estat, ni tendrà marxa enrera ni, molt manco, és una decisió de la tecnocràcia suposadament neutral. Duplicar les entrades de turistes és qualque cosa més que contaminar uns pous, agredir les orelles del veïnat o fotre els ous a quatre ocells, tot i que això és molt important. No crec que ningú, amb dret a votar, sigui neutral a una proposta capaç de definir, per ella sola, el futur de la comunitat. Per això, convendria no ajornar el debat i, ja de cara a les eleccions que han de definir el color de l'única administració amb poder sobre el tema, exigir una definició i un compromís clars a cadascú. Si l'esquerra estatal no és capaç de veure que és en qüestions com aquestes que han de concretar un discurs que afecta les persones d'una manera directa, poden seguir amb les grans paraules, els debats coneguts i que s'han demostrat poc rentables electoralment. Aquells que aspiren a dirigir l'Estat han d'establir compromisos amb la ciutadania, i aquest en seria un d'important. Senyor Zapatero, senyor Llamazares, són capaços de signar-ho o han de fer bo el discurs dels nacionalistes que, llevat d'ells, ningú ens defensarà per sobre dels interessos recaptadors de l'Estat?
