Quantes vegades t'hauràs de presentar... tan sols ho sap el vent

Per aquells que em mantenen cert reconeixement a una suposada perspicàcia, he de confessar que, diverses vegades, vaig defensar el senyor Roig al davant d'aquells que el consideraven un sac foradat incapaç de recollir allò que el Pacte hagués pogut sembrar a Palma. No és hora de fer eleccions virtuals o afirmar que hauria anat millor o pitjor amb un altre candidat al capdavant del principal partit de l'esquerra. El cert és que no anà bé i, com a demostració, el PSOE a Palma recollí uns 4.000 vots menys per al seu candidat a batle que per al senyor Antich, que es presentava per encapçalar una cosa que encara sona llunyana als interessos de molta gent. Això és passat i és el present, però sobretot el futur, allò que importa. No em pertany participar del debat entre més PSIB o més PSOE, perquè la meva anàlisi té el valor de l'observador que fica el nas en el corral aliè. Cert que em sembla una operació de teleescombraries: una aproximació al ciutadà primitiu emprenyat per haver de fer un esforç cultural. On queden els drets dels pobles, la defensa de la cultura i altres banderes que eren a la base d'un concepte federal, no uniformador, característic del socialisme històric? En una mala còpia de la recerca, al preu que sigui, de l'equivalent a la quota de pantalla. Si és així, potser encalcen la victòria més pudenta i inútil de la història del pensament socialista.

Però, així i tot i atesa la cultura de fast food que impregna la política, aquesta no seria la pitjor opció. En el fons, i mitjançant traïdories ideològiques, el que s'encalçaria seria la conquesta del poder, objectiu coherent en l'exercici d'un determinat tipus de política. Ara bé: aquesta suposada conquesta seria, com a prest, d'aquí a quatre anys. La processó és llarga i el ciri curt. Aleshores, què és defensa amb tot aquest aldarull que, de principi, només pot fer mal a un partit ferit d'eleccions? La ideologia o la cadira? Què és el que es vol guanyar, les eleccions o les assemblees locals? Segur que no es pot fer una cosa sense l'altra, però la victòria en el partit no significa la d'aquest en la societat; principal objectiu, si no record malament. Ekuomintang té els objectius girats i la conquesta del partit és un bé en si mateix i per damunt dels altres. No hem articulat mecanismes perquè s'hi puguin dedicar, a la política, aquells que no són funcionaris, ni rics ni corruptes enriquibles. I quan la política ha estat la principal ocupació, és difícil abandonar-la fent un salt al buit, en especial si s'és d'esquerres i l'empresariat sempre t'ha vist a l'altre costat. Però aquest és un problema que han de resoldre o les institucions o els partits, però no hauria de condicionar mai els relleus ni la necessària dinamització dels càrrecs. En quantes ocasions es pot fracassar, fins quan s'ha de provar i si no seria millor que ho provassin altres, són les preguntes que s'han de respondre sense acritud ni personalismes. Si el que importa és la victòria del partit, per què s'han d'encabronar a aconseguir la victòria d'una persona? Per la persona?