No em volen

El pragmatisme que m'aporta els anys -també anomenat vellura- havia fet que tant se'm fotés ser o no ser espanyo, sempre hi quan em deixassin ser-ho a la meva manera. No té res d'especial aquesta manera de sentir la nacionalitat: no tenc amics ni enemics segons el passaport ni sent més orgull que el de tenir la llei per bandera, de ser ciutadà en lloc de súbdit, de saber que ningú no morirà al meu voltant per manca d'accés a la sanitat o de gana per no tenir feina, de confiar que tothom s'allunyarà de l'anafalbetisme fins allà on vulgui, de creure que a la presó no s'hi entra per les idees i, en general i amb quantioses imperfeccions, de viure amb totes aquestes coses que aportà la Revolució Francesa i el seu desenvolupament posterior en l'espai que anomenam, i encara no sé geogràficament per què, Occident. Ara, des que els nacionals no tenen límits i es mostren amb tota la desacomplexada cruesa, cada dia tenc més clara, perquè m'ho repeteixen sense embuts, que no som ben rebut en la seva Espanya, que no puc tenir altre pensament sobre la coordinació dels pobles que la interpretació que ells fan d'una Constitució elevada a la categoria de dogma de fe inamovible, que només hi ha un únic cànon patrioter, ostentós i fatxenda, que és materialment impossible ser diferent d'altre espanyol, almanco en allò que fa referència al sentiment identitari o en l'ordre de prioritat en la recerca d'enemics. Que s'ha de ser submís, tipus els 182 parlamentaris «palmeros» que acompanyen el solista Josemari, i no dubtar del procedir recte del cabdill infal·lible: sigui en la concepció maniquea del món, en l'estat «magnífic» de les platges petrolejades al Cantàbric o en l'existència d'unes armes de destrucció massiva virtuals.

I mira per on, a mi tampoc m'agrada ser espanyol i tenir el fiscal en cap en la inòpia mentre s'enrajola la democràcia a força de sucosos negocis immobiliaris. O ser espanyol i que el teu president no es parli amb el president electe d'Euskadi, per posar només un exemple d'incapacitat en el diàleg. O ser espanyol i que l'Estat m'obligui els fills a estudiar religió o religió en les escoles. O ser espanyol i veure com en el país veí compareixen, en comissió parlamentària, uns tècnics que aquí tenen prohibit parlar sobre el desastre ecològic dePrestige. O ser espanyol i tenir uns soldats a punt de morir o matar sense que en el meu parlament s'hagin sentit més que les mamballetes dels «palmeros»... Perquè de ser espanyol en català, ja no s'ho paga ni somiar-ho: podria ser titllat de rancuniós lladrador per les cantonades, obsolet enyoradís de passats superats, enemic de la sacrosanta uniformitat de l'Espanya una, grande y libre... o simple terrorista, que és la definició calaix de sastre on aboquen tot el que no els convé d'analitzar ni causes ni conseqüències, no fos cosa hi tinguéssim qualque responsabilitat. Si ells no em volen i a mi no m'agrada...