Novament el nacional-catolicisme

El nacional-catolicisme va ser la ideologia motriu d'una de les etapes més tenebroses de la història espanyola contemporània. L'integraven, d'una banda, els principis més fonamentalistes de la doctrina catòlica, que nodria el braç religiós d'un règim aclaparadorament confessional; i, de l'altra, l'autoritarisme feixista i ultranaciolista que s'imposava com a conseqüència de la victòria franquista en la Guerra Civil de 1936-39. En perfecta simbiosi, religió i feixisme privaren els espanyols de qualsevol exercici de llibertat i de democràcia. Salvant totes les distàncies, ja que ara vivim en un règim de democràcia, José María Aznar ha menat Espanya a una situació en què són detectables alguns ecos essencials d'aquella etapa. D'una banda, tot i mantenint-se formalment la aconfessionalitat de l'Estat, la Conferència Episcopal espanyola ha arrancat al president espanyol uns compromisos de dubtosa constitucionalitat en matèria d'educació. És probable que no arribem a saber de què és fruit aquest acord, però encara dura la perplexitat causada per una visita del papa a Espanya (posterior a la seva valenta condemna de la guerra contra l'Iraq i a la seva queixa explícita per l'actitud del Govern espanyol), visita en la qual afeblí el discurs fins a reduir-lo a una al·lusió succintament genèrica a la pau. Després d'aquella visita decebedora, es confirma el pacte sobre ensenyament de la religió i José María Aznar demana el reconeixement en la Constitució europea del cristianisme com a força creadora d'Europa. Ara, ordena que a les autonomies governades pel PP l'educació incideixi més en els elements que defineixen i garanteixen, segons ell, l'espanyolitat de tots els pobles, en una clara maniobra de reforçament del nacionalisme espanyolista. Qui tant demonitza els nacionalismes quan es manifesten per preservar una personalitat amenaçada, ara posa tot el seu poder en l'exacerbació del nacionalisme espanyol, el qual, considerant que no apareix per enlloc cap amenaça contra la seva pervivència, esdevé un nacionalisme clarament agressiu. Aznar és una veritable catàstrofe per a la convivència dels pobles de l'Estat, ja que res no la posa més en perill que els seus abruptes afanys nacionalistes. I no és cap garantia d'un futur millor el seu anunci de retirada, ja que el seu agressiu nacional-catolicisme, adaptat a les formes democràtiques, ha tingut en el PP un efecte comparable a una septicèmia. Mai un partit de centre havia estat tan a prop de la dreta més dura, ni s'havia viscut mai en democràcia tan prop de l'autoritarisme. Tal vegada els catòlics espanyols s'haurien de demanar en quina mesura en són còmplices les seves jerarquies.