La setmana passada es va celebrar una cimera europea a Salònica (Grècia). El govern grec, que presideix durant aquests sis mesos la Unió Europea, va voler obrir el debat als ciutadans d'una forma molt moderna i innovadora. Els ciutadans varen poder proposar qüestions a debatre a la cimera mitjançant internet. El procediment consistia a visitar una pàgina web en la qual es podien escriure propostes o bé votar a favor que se'n debatés alguna de les ja proposades. Resulta que una persona catalanoparlant va demanar que es tractàs el tema de l'oficialitat del català a la Unió Europea. Aquesta va ser la proposta més votada de totes, amb més de noranta mil vots i al voltant del noranta-u per cent de les preferències dels participants. Per tant s'havia de plantejar a la cimera. Idò bé, la resposta va venir del ministre d'afers estrangers grec, Giorgios Papandreu, el qual considera que el català no és una «llengua minoritària» segons la Constitució espanyola i dóna a entendre que ja ocupa el lloc que li correspon a Europa i a Espanya. Qui no hi ha fet cap menció, segons l'Eurolang, és el president de l'Estat Espanyol, José María Aznar, qui va afirmar que no en sabia res.
Aquest fet m'ha duit a les reflexions següents. En primer lloc, malgrat alguns catastrofistes periòdicament canten la mort del català, és clar que mentre hi hagi aquest grau de militància, la nostra llengua no desapareixerà. És cert que les intitucions públiques no fan tot el que haurien de fer per la supervivència del català, però és clar que encara hi ha molta de gent que no renuncia a la nostra llengua, que s'hi manté fidel i que aprofita les ocasions que se li presenten per defensar-la i reclamar que se li reconeguin tots els drets que li haurien de correspondre.
En segon lloc, cal constatar la inhibició dels òrgans comunitaris envers aquest tema. La Unió Euopea en cap cas no vol contradir un estat membre. Si aquest, en el nostre cas Espanya, no reclama l'oficialitat d'una llengua, en el nostre cas el català, ella no l'admetrà. La Unió Europea cada cop és més una unió d'estats i menys una unió de ciutadans. I això és evident no només en aquest àmbit, sinó en molts d'altres.
I en tercer lloc evidenciar que per mor del que he dit just ara, qui té vertaderament la pella pel mànec de l'oficialitat del català a la Unió Europea és l'Estat Espanyol. És molt fàcil aconseguir-la. Bastaria que José María Aznar ho demanàs als seus socis i ja estaria fet.
Com hem d'actuar davant aquesta situació? Pens que en un doble sentit. Per una part hem de continuar insistint davant els organismes comunitaris, maldament sigui cert que la competència no és seva, però així ens donarem a conèixer internacionalment i, tal vegada, aconseguirem teixir alguna complicitat i evidenciar que no tots els ciutadans ens sentim representats pels estats actualment existents. Per altra part, cal pressionar el govern espanyol perquè sol·liciti l'oficialitat del català a la Unió Europea. Aquestes dues coses pretén, precisament, la campanya virtual «Una resposta sobre la qüestió», que a hores d'ara ja ha aconseguit enviar més de seixanta mil correus electrònics a les bústies de la Unió Europea i del president del govern espanyol demanant que es debati l'oficialitat del català, tal com es sol·licitava a la proposta més votada pels ciutadans a la web de la presidència grega.
