La natura diligent

Una de les bregues més virulentes de la meva vida -i no em tenc per un home baralladís (ja en veig tres o quatre que alcen i baixen el cap com qui dir: baralladís...), bé, idò la brega fou amb un veïnat meu per una qüestió de cagarades d'aquests ocells. A la partió de ca nostra, a un regruix davall les teules, s'hi instal·laren dos nius, fets de fang, d'aquesta espècie d'oronelles de coa blanca. Són uns animalets que vénen a estiuejar a Mallorca des d'Àfrica. Animals fidels a la seva parella i al seu lloc de cria, enganxen els seus nius als frontis arrecerats de les cases de poble i, des d'allà estant, fan viatges i viatges per surar la família amb moscartins i altra menudalla que vola.

Excepcionalment arriben per febrer o març, el gruix però arriba entre abril i maig. Cada any les esper com qui esperar el Messies. Prop del seu niu hi tenc una finestra i les sent, les escolt i arrib a conèixer els seus fills -qualque any fan dues postes- i sé que la tardor ja és madura quan se'n tornen, el dia ja s'acurça molt. Acaba l'octubre, les falzies ja han partit, les altres oronelles també i, un bon dia, mir el niu i hi trob cala buida.

Un any el veïnat, perquè feien una merdada damunt l'acera, tomà els nius. Bon Jesuset de Pina! L'homonet aquell, que prové d'aquella cultura mallorquina d'un temps en què els al·lots jugaven a anar a tomar nius, a caçar ropits amb garbellets o busquerets amb llosa, no sen podia avenir, no entenia res de res, i manco la meva actitud colèrica. Es pensava que havia fet un bé, una millora per al veïnatge i, entre espantat i emprenyat, me deia: «No fan ous! Són com els cans que no fan ous!» «Que sí que en fan», li replicava un servidor. «Però són com a confits! Beneit!», replicava ell. Beneit, ala idò.

Arribàrem, després de demanar-li disculpes, a una «entente cordiale»: em cuidaria d'agranar les cagarades i ell, els deixaria tranquils.

Aquell any vaig esperar i esperar: vendran? Ja hauran vist ca seva esboldregada i hauran anat un poc més lluny...? Vaja quina angoixa per un parell de bestioles que no fan ous i si en fan són com a confits, beneit! em va dir aquell. Una nit, en què m'emprenyà el primer moscard de la temporada, vaig afinar, sol ixent, la colla: mascle i famella, saliva, pols i aigua reconstruint ca seva de Mallorca. Arquitectes del fang, a glopadetes, acabats d'arribar de l'Àfrica subsahariana.

I amb el niu acabat, anaren per feines. Aquestes oronelles no són tan ràpides con les altres, ni com les falzies que tenen el cos negre, com un fus i fan tot el carrer Major volant a un palm d'en terra, a cent per hora, però també saben descansar volant i aparellar-se, volant. M'agrada pensar com ho deuen fer, tan amunt.

Anit m'he tornat a barallar, a espardenyades, amb el meu primer moscard d'aquesta temporada. Els meus petits veïnats ja havien arribat. Hauria volgut tenir quatre pensaments elevadíssims sobre els bioritmes o les forces potents de la mare natura... que sé jo! Però amb l'espardenya a la mà només m'hi ha acudit una part deBestiari de Pere Quart: «La Natura diligent / ens procura una bèstia / per a cada molèstia. / Si a les fosques / ja no piquen les mosques / hi ha els mosquits / que treballen les nits.»