Jiménez de Parga

Al darrer període del franquisme, almenys a Barcelona, la universitat no era com ara. Molts d'estudiants anàvem a classes i a conferències que no eren de la nostra Facultat per conèixer el pensament i la doctrina de professors intel·lectualment interessants. D'aquesta manera, les classes de Manuel Sacristán, per exemple, sempre tenien assistents no matriculats. Les de Jiménez de Parga també. I això que les donava a les nou del matí a la Diagonal. Jiménez de Parga era un jove catedràtic elegant, miranines i una mica insolent. Passava per demòcrata i antifranquista. Donava el Dret Polític (o Teoria de l'Estat), que ara se sol anomenar Dret Constitucional (aleshores aquesta denominació era impossible per raons òbvies). Era amic dels estudiants i cada any assistia divertit a la befa que feien dels professors en el «juicio bufo». Record que una vegada li dedicaren una cançó on deien que era «un poco rojillo». D'ell vaig aprendre la diferència que hi entre un estat federal i una confederació d'estats, o que l'article setze de la Constitució francesa dictada per De Gaulle deia, si fa no fa, les mateixes coses que l'article vint-i-sis d'una cançó de La Trinca («diu l'article vint-i-sis, diu l'article vint-i-sis, que en un cas de compromís, que en un cas de compromís, el Califa es pot passar totes les lleis del país pel dubidubidú...ah!»). També, gràcies a ell, vaig conèixer el gran politòleg Maurice Duverger, que, en una conferència magistral (i amb la sala plena de policies de paisà que, òbviament, no entenien el francès), va mostrar com el progrés econòmic i el progrés democràtic no poden anar separats. És a dir, Jiménez de Parga era i és un personatge ben aprofitable. Dels millors que pot donar Espanya. No me negarà ningú que tenia molta gràcia andalusa aquella manera d'explicar que les autonomies no havien de fer nosa a la política important, que és la de l'Estat: els Estats Units són un país seriós i allà, quan Bush pren una determinació, no surt un lehendakari d'Oklahoma a posar-li emperons. I ara ha exhibit hàbilment els sòlids fonaments de l'incipient nacionalisme andalús (que Granada era civilitzada quan els catalans encara no es rentaven) no per justificar-lo, sinó per ridiculitzar aquest sentiment en gallecs, bascs i catalans. Espanya posa al davant de les seves institucions més importants els espanyols millors que té, no hi posa els pitjors. PP i PSOE són Espanya (o representen una majoria aclaparadora d'espanyols) i ho fan tan bé com saben posant Jesús Cardenal de fiscal general de l'Estat, Manuel Jiménez de Parga de president del Tribunal Constitucional, Enrique Múgica de Defensor del Poble i Jon Juaristi de director de la Biblioteca Nacional. Tots ells, demòcrates convençuts, els millors espanyols possibles, no pensen altra cosa que no sigui eliminar les diferències (els guetos culturals, les tribus i els mites ètnics, segons la retòrica elegant d'Aznar), és a dir, només cavil·len maneres de liquidar-nos. Per això, els nacionalistes hauríem d'arribar a entendre que amb Espanya, amb aquesta Espanya (i no n'hi ha cap de millor), tot allò que no sigui negociar la independència no és un projecte polític: és, simplement, una dolorosa i forçada claudicació.