Algú pot creure que ens pensam descobrir la sopa d'all quan feim
l'afirmació que encapçala el present article. No és aquesta la
intenció que guia el nostre esperit.
Només ho volem deixar escrit aquí, a efectes de recordatori.
De la mateixa manera que el periodista tria un fet d'entre uns
quants i el converteix en notícia, cadascú de nosaltres tria i
utilitza un llenguatge que, en si mateix, ens identifica i defineix
i, indirectament, parla de la nostra ideologia i de la nostra visió
del món.
Pens que, desgraciadament, és pertinent escriure aquestes
obvietats, perquè vivim immersos en una sorda batalla
politicomediàtica en la qual els contendents es dediquen a
pervertir una vegada i una altra el llenguatge, les paraules i el
seu significat.
Fa uns anys, el llenguatge militant era reservat als articles
d'opinió, i en la informació només en feien ús els mitjans de
comunicació més extremistes tipus El Alcázar o Nuevo Rumbo. Ara, la
immensa majoria de mitjans de comunicació, incloses les agències de
notícies (i d'aquesta aigua en bevem tots) han assimilat aquest
llenguatge i parlen com El Alcázar (que, lògicament ha desaparegut
per innecessari).
No es consideri aquest article cap primera pedra. Ni els que ens
hi miram una mica estam lliures de culpa. Però crec que val la pena
reflexionar-hi i, sobretot, no deixar-nos enganyar. Els poderosos
tenen els mitjans de comunicació per fer-nos arribar el seu
missatge. Nosaltres tenim la possibilitat de no creure'ns tot allò
que ens diguin, i l'obligació de defensar l'aplicació exacta del
llenguatge si no volem morir lapidats de mentides.
Anomenem les coses pel seu nom i no ens deixem manipular ni
arrossegar per la calumnia fàcil. Si transigim amb això haurem
perdut una important batalla.
Quan algú, per exemple, es refereix a aquesta terra com a
«regió»; està fent una tria, quan un militant d'un partit
espanyolista es refereix a si mateix com a «no nacionalista» és un
impostor; quan un defensor de la imposició de la llengua espanyola
a llocs on aquesta llengua no és la pròpia defensa la «llibertat de
triar» està apuntalant el genocidi impulsat pels seus antecessors;
quan algú acusa un nacionalista defensiu de nazi està falsejant la
història i preparant el terreny als neonazis.
Cal anar amb compte amb tota la propaganda mediàtica tipus
«neteja etnica de baixa intensitat», perquè, com bé saben tots
aquests aprenents de Gobbels, «una mentida repetida moltes vegades,
esdevé veritat».
És clar que entre aquests Gobbels de baixa intensitat
(cerebral), en podem trobar algun que conserva cert pudor a l'hora
d'utilitzar segons quins termes contra l'enemic. Per exemple el
bufó de la cort espanyola, Alfonso Ussía, a qui, per cert, el
cantant i també poeta, Joaquín Sabina en el seu recomanable llibre
de poesia Ciento Volando, li dedica un sonet antològic del qual el
primer quartet intraduïble diu: «¿Ramplón? ¿no es esa la
autobiografia de un comemierdas a un borbón pegado? ¿ordinaria? su
lengua de lenguado, y cursi... ¿no es sinonimo de Ussía?»
Sabina remata la seva venjança rimada, per tota una sèrie d'insults
que li havia dedicat l'ajuntaparaules major del regne dels veïns,
amb un darrer tercet també digne de reproducció: «Comprendo que se
esconda tras su abuelo viéndome derrochar (sirvase fría) la gracia
que no quiso darle el cielo.»
Doncs, a allò que anàvem: el tal Ussía ja escrivia en un article
publicat al diari ABC el 4 de juliol de l'any 2000, que «anomenar
feixistes als assassins de la ETA no fa més que col·laborar amb la
confusió i en la ignorància».
I amb això cal fer-li cas, perquè el senyor Ussía de feixisme en
sap molt.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.