Planeta de Creació

La iniciativa d'aplegar la gent jove que es dedica a la creació literària en llengua catalana, ha partit d'un company d'aquesta casa, en Sebastià Bennàsar, i només que hagi servit per fer que gent de les illes Balears, del Principat de Catalunya i del País Valencià es coneguin i intercanviïn experiències, ja haurà valgut la pena els esforços invertits, però si a més aconsegueix posar llum en el camí literari d'algun dels participants, llavonces, l'èxit haurà estat rotund.

Si més no, hauran quedat les visites a Formentor, la Casa Museu Villalonga, a Miramar, Valldemossa i Deià, i tants d'altres paisatges que inspiraren Costa i Llobera, Villalonga, Ramon Llull, George Sands, Robert Graves i un llarg etcètera d'il·lustres escriptors que feren del planeta Mallorca el seu planeta de creació.

Estan sent quatre dies intensos, plens de debat, reflexió, visites, intercanvis, creació i exhibició, en els quals, un servidor, encara que hi ha col·laborat, no ha pogut participar-hi tant com hagués volgut.

Malgrat tot, he pogut seguir algun dels debats: sobre els premis literaris la influència de la política en l'art en general i en la literatura en particular, les sempre tèrboles relacions entre escriptors i editors, el paper dels lectors literaris de les grans editorials, la censura (o l'autocensura) en el món de la literatura, la creació literària i la seva difusió posterior, els canals de distribució... En fi, tota una sèrie de discussions sobre el fet literari que probablement quedin obertes, perquè, molt possiblement, hi hagi dues (o més) maneres d'afrontar-les.

Però allò que em sembla més destacable del Planeta de Creació, allò que m'omple d'alegria i d'esperança d'aquesta trobada de joves escriptors dels Països Catalans, és la seva mateixa existència.

El fet inapel·lable que una sèrie d'al·lots i al·lotes joves, escriptors i escriptores, glosadors i glosadores de la paraula, es trobin per parlar de literatura, de creació literària. El fet és més valuós en tant que els temps que corren, no semblen ser gaire bons per la paraula.

Vivim uns temps en què la paraula sembla proscrita. Els vents no bufen favorables i semblen imposar-se els temps de pistoles i canons, de bombarders i portaavions. Vivim uns temps en què la paraula és trepitjada i humiliada pel gest fanfarró i bel·licós de les armes.

La paraula al servei de l'imperi.
Però vés per on, des del Planeta de Creació, des del planeta Mallorca, punt de trobada de cultures, surt una veu ferma i lleu que crida a favor de la paraula.
Que callin les pistoles.
Que callin els canons.
Que romanguin silents els bombarders.
Que s'aturin els portaavions.
I que regni la paraula.