Joan Riera

Decret d'unificació

Joan Riera05/10/02 0:00

Tot moviment nacional que aspiri a aconseguir els seus objectius d'uniformar una pàtria «remoguda» necessita un decret d'unificació, tal com féu Franco la primavera de 1937 per «posar ordre» entre el desgavell de falangistes, requetés, excedistes, militars monàrquics i bisbes que li donaven suport i esclafar així, sense contemplacions, els demòcrates, rojos i nacionalistes catalans i bascs que li plantaven cara amb les armes a la mà. El decret d'unificació significa que tots els valors positius dels corrents que li són fidels queden encarnats en la figura del cabdill, que només respon davant Déu i davant la història.

Els temps canvien. Les democràcies han triomfat arreu del món. Però entre els néts dels qui acceptaren el decret d'unificació del 37 encara roman viu aquesta síndrome, tal volta per por. Tot moviment nacional de banderota d'enormes proporcions al vent no pot admetre que ningú vagi per lliure dins les seves pròpies files. No pot acceptar que ningú pensi amb el seu cap i s'organitzi d'acord amb la realitat de cada lloc al marge de l'ordeno y mando de Madrid. Franco va deixar a un costat molta gent de dretes que volia actuar autònomament sense agenollar-se davant el seu cabdillatge. I s'encabotà a dissenyar, de dalt a baix, el seu nou règim conforme a les directrius impartides per ell mateix. La dreta espanyola que sortí de la dictadura ho va fer amb la ferma vocació d'establir un règim de llibertats i un Estat de les autonomies, respectant la seva idiosincràsia i anteposant els interessos del poble al que servia als de la direcció estatal del partit. Però sembla que el vell estil ha ressuscitat. Sembla que torna el prietas las filas y firme el ademán.