Ferran Aguiló

Menystenguts

Ferran Aguiló03/10/02 0:00

Triau una d'aquestes possibles explicacions: a) La Mesa del Parlament, entregada a la voràgine de catifes i luxes per l'estil, ha exhaurit el pressupost i només pot pagar el bitllet d'un diputat. b) L'altre que hi havia d'anar és negre i patien per si a Barajas, en un rampell patrioter, li aplicaven la Llei d'estrangeria i el repatriaven mig estormeiat de formol. c) A més de negre, és dels que no aplaudeixen prietas las filas la repressió política a Euskadi, i els de la Mesa trobaren convenient que no anàs al Congrés per por que el situassin a l'altra banda de la ratlla que el senyor Aznar ha traçat just pel davant dels seus peus (mirau si és prim el marge). d) El seu propi grup no el promociona. e) El seu grup el margina fins al punt que s'estima més veure's representat pel membre d'una altra formació abans que donar-li protagonisme. Si ja heu triat i teniu la solució a la pregunta per què el senyor Ferrer, diputat de la COP, anà tot sol a Madrid per defensar la decisió parlamentària de demanar la inclusió de les altres llengües en les monedes europees i no acompanyat del senyor Buele, com havia estat habitual en ocasions semblants?, la podeu enviar a l'e-mail. Gràcies.

No sé per què he relacionat aquesta «absència» amb en Pep Tosar. Serà que també ha patit de cert menysteniment pels actuals líders pesemeros de la cultura (un temps abans, dir PSM i cultura era quasi una redundància, però ara s'ha d'especificar la qualitat de líders). Malgrat això, no sembla donar-se per vençut i ha tornat a demanar ajuts per a dos muntatges teatrals, dos; que va fort l'home. Ahir, tornava tot content del Consell Insular de registrar la seva demanda per a dues peces teatrals, quan li vaig telefonar per demanar-li per què sortia a les pàgines catalanes d'El País. De la malifeta de l'empresari català del Teatreneu em parlà 10 segons, prou per a dir-me que els pagà amb pagarés sense fons i que ara ho reclamen per via judicial, però dels projectes per als quals demanava ajuda de la institució mallorquina "un clàssic rus, El maestro y Margarita, de Bulgakov, en versió de Lluís Massanet, i una peça basada en l'obra de Damià Huguet, a semblança de La casa en obres, aquell entranyable muntatge amb Blai Bonet com a eix i excusa" m'atabalà i quasi m'encomana les ganes. Quasi; que jo no tenc ni la seva empenta ni, molt manco, la innocència per creure'm que les institucions són pel damunt de les misèries humanes. Me l'hauria d'embeinar si aconsegueix dur endavant el seu projecte amb el suport d'una institució governada per qui fou objecte de les seves crítiques, i no en tenc gaire costum. Més aviat el contrari: estic segur que, en la necessitat de finançament del director actor, els polítics rancuniosos trobaran el motiu per a la revenja, i gens importarà si ja té aparaulada la representació en el Teatre Lliure, a Barcelona, o al replà de ca seva. Ja en parlarem.