Enrico Fermi, el savi italià antifeixista que treballava a Àlamo Gordo (Nou Mèxic) en el projecte de la bomba atòmica a mitjans dels anys quaranta es quedà gelat. Un home educat i culte se li va acostar: «Li podria donar un nom fals. Però no ho faré: som Grigori Jeifets, cap dels serveis d'intel·ligència soviètics a Califòrnia i sé que vostè té el secret per aconseguir la fusió de l'àtom. Si el me dóna, la Unió Soviètica podrà construir la bomba i vostè haurà assegurat la pau durant cinquanta anys. Si no el me dóna, els soviètics lluitarem amb o sense bombes atòmiques i vostè serà el responsable de la destrucció del planeta». Després de l'entrevista, Fermi hauria pogut avisar a la policia nord-americana. Però no ho féu. Tampoc no sabia que altres agents d'Stalin treballaven de valent per aconseguir, per altres vies, els plànols de la bomba. Finalment, la Unió Soviètica aconseguí fabricar-la el 1948 donant pas a la Guerra Freda. Els coratge de Jeifets i d'homes i dones com ell dugueren quasi mig segle d'equilibri basat en la tensió, que es trencà el 1991 quan la bandera roja desaparegué del Kremlin. Els Estats Units encaixaren molt malament la derrota infringida per Jeifets. I ara, més que ningú, comprenen l'enorme importància que té impedir que Saddam fabriqui enginys atòmics. Guerra freda amb l'URSS el 48 té un sentit històric; guerra freda amb països àrabs fanatitzats en el segle XXI és un absurd retrocés d'incalculables proporcions. No debades, la majoria dels règims antinord-americans que encara resten són fills desorientats de l'antiga confrontació Washington-Moscou. No debades, Bin Laden és un producte espuri de la CIA. Bush ha d'impedir que Saddam faci la bomba i després jugar al dominó amb els països que li són hostils. Això mana la globalització. A més, Saddam no té cap Fermi que cregui amb la pau de Bagdad, ni cap Jeifets disposat a jugar-se la vida per ell.