La graella de sortida

D'aquí vuit mesos i mig, i un parell de dies, hi haurà les eleccions autonòmiques. És talment una carrera de cotxes o motos. Tothom s'ha estat preparant, tots tenen el seu número de corredor i escalfen motors per, quan s'abaixi la bandera, accelerar a fons. Com en tota carrera, els qui tenen els llocs preferents en la graella de sortida tenen avantatge. No vol dir, clar, que guanyin, però sí que surten amb més bones condicions que no els que están en segona línia, o tercera, o a la darrera. La jerarquització de llocs de sortida en una carrera se fa a partir de dades objectives, com són els 'cronos' marcats en les prèvies. En política no hi ha objectivitat. Així que segurament cadascú tendrà una opinió personal i intransferible sobre quina és la situació de partida de cada partit. Però no únicament des de la fe cega es pot afirmar que està totalment clara la jerarquització. Fins fa un any se donava al PP gairebé per mort. A punt del desastre. Que aquestes eleccions serien el tir de gràcia. Que s'estava desmoronant. Res més lluny. Pel que sigui, però han aconseguit invertir la tendència. Ja no és que Jaume Matas se vegi obligat a menjar morena i hagi de reunir"se amb bona cara amb Gabriel Cañellas, com va passar aquesta setmana (i no pareix que fos la primera vegada, per cert). Ni tan sols que hagi aconseguit un estranyíssim pacte que a pesar de liquidar José María Rodríguez (si més no com a totpoderós de Palma, a l'espera de saber on i com quedarà), aquest l'accepta disciplinadament i posa totes les seves forces a les ordres de Catalina Cirer, la qual, a la vegada, era la gran enemiga cordial de Matas, que Madrid imposà com a candidata a batlessa de Palma a l'encara ministre. Ni que l'hagin fet convèncer (tampoc no degué pregar massa) Joan Verger per presidir el congrés d'octubre com a mostra d'unitat, l'altra gran conspirador enemic coral; ni que qualque cosa deuen haver parlat també amb Joan Huguet que ara també apareix a les fotos de la 'família contenta i unida' que vol ser el PP. No és, només, tot això. És que els conservadors han aconseguit 'vendre' exitosament la idea que, efectivament, poden guanyar. O per majoria absoluta o, en el seu defecte, que tenen a la recambra dos partits amb els quals poder pactar. Per la seva banda els partits governamentals han duit una evolució, en els 'cronos' preparatoris de la graella de sortida de la carrera, inversa a la del PP. L'eufòria inicial, amb declaracions incloses que el 1999 va ser un 'canvi' tal que demostrava que les Balears no eren sociològicament de dretes, deixà pas aviat a la llosca de les eleccions generals de març de 2000. Abans del desastre electoral aquest, les diferències, gelosies i odis entre els partits governamentals no havien passat de males cares. A partir de març d'aquell any tot s'esbucà. Ecologistes trencant a Eivissa i amenaçant constantment el Govern, PSIB i PSM fent"se la traveta, el 'cop' de maig del PSM al PSIB, bregues i brutors entre EU i Els Verds a Mallorca.... Se vulgui o no la percepció d'un govern feble, dividit i en mans d'UM és una idea gens mancada de fonament, i que, a més, ha quallat socialment. Per qualque cosa deu ser. Aquesta imatge, reflex de la realitat, és que els ha fet tenir una evolució durant la qual les innegables passes fetes per un costat han estat contrarrestades per la incapacitat de la unitat. I el resultat és que, a hores d'ara, com a mínim cap no pareix tenir una posició millor que la del PP. Queda, una mica separat de la resta, l'enigma UM. Sempre pareix a punt de derrapar i pegar"se"la en qualsevol revolt. De sortir de la pista. Però arriba el moment de conformar la graella i hi torna a ser. No ha fet, com sempre, cap gran 'crono', però tots els altres li cedeixen amablement el pas perquè no quedi despenjada. I tot plegat conforma una graella de sortida que, al marge de com la vegi cada ciutadà que tingui ja decidit el seu vot, mostra que les possibilitats de tots i cadascún d'ells són molt semblants a com eren fa just quatre anys. La qual cosa du a una reflexió i a una pregunta una mica inquietant: qui s'ho hagués pensat, fa tres anys i busques, que ara tot estaria més o manco igual que estava aleshores?