Mirau, jo, amb això de les competències, em faig un embull. I, amb això del clientelisme fet gràcies a les competències, se'm fa un nu a la panxa i m'entren vòmits. La darrera lluita entre institucions pel cas dels amarraments de s'Oberta, en el parc natural de s'Albufera, és un embolic que només té solució des de la lleialtat institucional i la bona fe; i d'aquestes dues n'hi ha poques en el mercat. Anem a pams. El segle XIX es dessecà s'Albufera i es construïren uns canals per abocar els sobrants de l'aigua a la mar. No són rius, ni torrents, sinó canals artificials enrajolats de marès i construïts a la segona meitat del segle pels empresaris anglesos capitanejats per John Frederic Bateman, que n'esdevengué únic propietari el 1866. La propietat passà per diverses i mallorquines mans fins al 1986, quan el Govern de les Illes Balears, presidit pel senyor Cañellas, la comprà. Per negligència dels administradors públics, per «puteria» dels venedors privats o per pura i dura realitat legal, el canal quedà escripturat en el registre a nom del Govern. Aquestes dues èpoques, l'anglesa del XIX i la pública de quasi el XXI, són gairebé les úniques on aquella part dels aiguamolls han tengut qualque valor. Pel mig, tan poc rendiment en feien que tant se'n fotien d'un pam més o manco de terreny i, en qualque moment del franquisme, s'incorporaren a la franja marítima terrestre per obra i gràcia d'uns plànols que ningú tengué la precaució de consultar i han donat com a resultat un embolic majúscul de competències. El canal és propietat del Govern i s'inclou, sense dubte possible, en el parc natural. Al mateix temps, i segons aquests mapes apareguts, la zona és maritimoterrestre sota la competència del Ministerio de Medio Ambiente, que va fer la intervenció dels nous amarraments emparat pel corró que apliquen quan es tracta d'obres d'emergència després del temporal de novembre. Però ningú «agrairia» a un funcionari de Costes la concessió d'un amarrament, amb la qual cosa es perdia tot el sentit de la inversió. I aquí intervé el senyor Plomer, «vicebatle» amb interessos variats "que no dispersos", disposat a rendibilitzar l'obra pública en benefici partidista. Amb el suport del senyor Matas pretén distribuir els llocs d'amarrament sense respectar les competències en el parc i, mitjançant els seus altaveus, acusa la Conselleria de Medi Ambient de tendència a la generació de burocràcia (mania per esbrinar qui té, realment, drets adquirits i qui s'intenta aprofitar de la manca de documetació). Sap que els agraïments són els que inclinen l'urna cap a casa. I ara tenim un merder i el que és pitjor, comença a haver-hi pors. Por de parlar, i explicar que aquell veí és un nouvengut per pura proximitat a l'Ajuntament. Por d'exigir els drets, perquè val més perdre l'històric lloc per la barca que enfrontar-se a un poder estès com els rizomes dels bolets. Por d'un procés d'assignació obert, transparent i públic. I tot això en el segle XXI...