Aquell juny de 1937 el comandant Ramón Rubial estava desmoralitzat. El Corpo di Truppe Volontarie italià havia trencat el Cinturó de Ferro de Bilbao. Rubial estava al front del cinquè batalló de milícies socialistes en el sector de Basurto. La Luftwafe de Von Richtofen havia reduït a cendres Gernika i Durango. S'imposava la retirada cap a Santander. Però abans restava una feina molt important: destruir els Alts Forns de Bilbao per no regalar a Franco la producció d'acer. Els socialistes estaven disposats a fer-ho. Però el PNB s'hi negà: «Ara hem de partir, però qualque dia tornarem, i no volem destruir el que és nostre. Els feixistes passaran, però la indústria pesant continuarà. Els de fora no ho entenen, però no farem mal a ca nostra».

El comandant Rubial, futur president del PSOE a l'època en què es fundà el GAL, estava bocabadat per aquella decisió nacionalista. Però els anys passaren. I Euskadi continuà endavant mentre desapareixien els feixistes italians, els franquistes i l'aviació de Von Richtofen, triturada a Estalingrad després de contemplar la política de terra cremada practicada pel més tard també esfumat Stalin. Per això, si ara fos viu, el comandant Rubial, i després del desastre del GAL que ell contemplà, tal volta entendria el PNB quan es nega a la il·legalització de Batasuna. Perquè, qualque dia, el PP serà passat, com ho són ara el Partido Conservador de Cánovas, la CEDA de Gil Robles, la UCD de Suárez i l'AP de los cinco magníficos. Batasuna tambe passarà. Però Euskadi subsistirà, igual que resistí les legions romanes fa mil·lennis "quan ni el castellà, ni Valladolid, ni Quintanilla de Onésimo no existien" perquè els bascs no suportaven ni els romans, ni el seu imperi, ni el seu uniformisme idiomàtic i cultural.