Me'n fot si qui dóna la cara per l'escola privada a fer amb terrenys públics a Son Verí Nou és una societat limitada i no la cooperativa que diuen servir. Me'n redefot si aquesta societat és unipersonal, no té ni tres anys d'antiguitat, està radicada a Valdemoro i el març d'enguany tenia poc més de 3.000 euros de capital. El que em sembla del tot vergonyós és l'urbanisme a la carta practicat pel «binomi de la rendibilitat», PP-ASI, que canvia el Pla Parcial per adequar-ho al negoci privat; que s'argumenti dèficit de places escolars i no es reivindiqui el dret a l'educació gratuïta amb el foment de l'escola pública des de les institucions públiques i que s'intueixi la ignomínia d'amagar rere la fórmula cooperativa l'explotació que suposa haver de «comprar» el lloc de feina. Del rerefons ideològic que representa la promoció d'escoles elitistes en terrenys públics, no cal ni parlar-ne perquè seria caure en el parany de fer una qüestió política del que, en el millor dels casos, només és pura especulació immobiliària i amiguisme desfermat. Per això, sorprèn veure com les lleis generals i genèriques no protegeixen el patrimoni públic de l'ús caciquil dels qui entenen la política com a catalitzador del benefici privat. Serà que ens falten lleis o reflexos per aplicar-les d'ofici.

Els qui també van mancats de reflexos són els responsables de la conselleria de Presidència encarregats de les obres en el patrimoni públic. Segons les meves informacions, només la mala sort pot ser culpable de la concessió d'importants obres públiques a una empresa que va fer fallida. Per això, només és mala sort que les obres de l'edifici de l'antic Sector Naval, adquirit per Govern per a canviar la viciosa tendència d'anar de lloguer en qüestió d'oficines, hagin quedat aturades a l'espera d'una burocràtica solució de la concessió. Però que l'única cosa que encara funcioni sigui la il·luminació que els vespres afavoreix el reconeixement de la constructora fallida i la paternitat governamental de la inactivitat, amb un focus directe als cartells, sembla, a més de fantasmagòric, un innecessari foment de la imatge de paràlisi institucional, que tant agrada als viscerals enemics del Pacte. Fàcil, s'ha de reconèixer que els ho posen.

Ara diuen que han arribat a un acord, quan sembla que l'acord amb la família propietària de Son Real només s'ha retardat per manca de reflexos de les institucions. Passen dies, setmanes, mesos, i milions de visitants se'n van sense més conhort que la fe, després de pagar, de fe, l'ecotaxa. Després ens queixarem dels turistes que tenim, però poques destinacions en el món deuen gaudir d'una clientela tan lleial amb la política local. De la lleialtat a la resignació hi ha una distància molt curta, i no tan sols en les relacions de parella...