Ha sorprès a molts l'inici de la campanya de tanques que presenten Antoni Roig com si tengués qualque possibilitat de ser batle de Palma. No hi ha de què estranyar"se. Aquesta nova (que no ho és tant, com ara mateix se veurà) concepció de la publicitat política, que ens aporta l'únic candidat a regidor de Palma que la direcció del PSIB no voldria veure convertit en batle, és perfectament lògica. Perquè si se mira un poc cap endarrere, qualsevol pot observar que la publipolítica ha fet un tomb radical a Balears en només sis anys. En paral·lel a tantes d'altres coses d'aquesta societat illenca que ja té molt poc a veure amb com era fa només deu anys. I és que en la petita i modesta història de la publicitat política balear hi ha un moment en què tot canvia. Tant que, de fet, va ser el seu inici, perquè abans no era el mateix. Va ser el juny de 1996. Quan don Javier Mato va assumir la Direcció General de Comunicació del Govern presidit per Jaume Matas. En aquest espai opinatiu se va criticar més d'una vegada Mato. Passats els anys (i no hi ha cap mordacitat, que consti), i quan el senyor Mato ja està allunyat de la publipolítica, s'ha de reconèixer que la seva aportació a la història de la política publicitària balear ha estat fonamental, mai més ben qualificat. Perquè en va ser el fonament. Abans d'ell no existia. Amb i després d'ell, és impossible dissociar publicitat i política. En va ser el creador. A d'altres països, i a d'altres regions espanyoles, ja se practicava. Però aquí no. Ell, segons conten, va dir una vegada després de les eleccions de 1999 que sense el que s'havia fet (la publipolítica) els resultats de Matas haguessin estat molt pitjors i que només la novedosa forma d'entendre la gestió pública (la publicitat com a objectiu i la política com a instrument per a aquella) havia permès superar, i bé, el desastre en què s'havia convertit el PP d'ençà que el juliol de 1995, quan Gabriel Cañellas va ser obligat a dimitir. Hi haurà gent que ho posi en dubte. Però passats els anys, honestament ningú no pot deixar de constatar que el llegat de Mato és seguit per tothom. És el seu gran èxit professional. I cal repetir que no hi ha mordacitat, ni ironia, ni sarcasme, ni res de tot això, en aquestes paraules. Se pot creure que ho va fer bé o malament. Que va fer coses criticables o no. És igual, això, ara. El que importa, des del punt de vista de la petita història balear de la publipolítica, és que ell en va ser el fundador i que el seu èxit el demostra l'evidència que tots els altres, a partir d'ell, han seguit (amb no massa fortuna en tots els casos, val a dir"ho) el seu exemple. D'entrada, el llegat Mato se veu a la constel·lació de partits que aconseguí el 1999 desallotjar el Fundador del Consolat de Mar. El Govern del Pacte de Progrés ha fet bàsicament el mateix: les lleis, i tot, se fan per publicitar"les, fins i tot en alguns casos amb aquest únic objectiu (parelles de fet, aspectes de la de comerç, d'altres de la política urbanística, el famós canvi de model econòmic...). Avui en dia ja ningú no dubta que és com s'han de fer les coses: importa més la publicitat que la política, i aquesta s'acomoda a aquella sempre. No només passa al Govern. També les altres institucions, els partits i les associacions n'han après, de Mato. Des del grupuscular ASI, que ja començà el 1999 a sembrar Mallorca de tanques que auguraven allò que aquest grup no té la més mínima possibilitat d'ajudar que sigui realitat, fins a l'Ajuntament de Palma"PP, que inicià la seva permanent campanya contra el Govern a través de missatges radiofònics, passant per aquesta associació turística anti"Govern d'ara, tot és el mateix: la política subordinada a la publicitat. Per tot això és perfectament lògica la tanca d'Antoni Roig: només amb aquesta publicitat a tants de mesos de les eleccions pot fer com si tengués el suport del seu partit, com si hi hagués un sol partit que volgués pactar amb ell, com si... El «com si» és el que importa. I si se fa bé, el «com si» potencial pot acabar per ser real, encara que no hi hagi cap substància. Perquè la substància ja no importa a ningú. Això els ensenyà a tots Mato, i tots segueixen el Mestre.