Tenc la percepció que de cada vegada hi ha més premsa gratuïta. D'uns anys ençà la premsa que es regala no s'atura de créixer, tant en nombre de capçaleres com en difusió. Quan es va encetar aquesta nova estratègia empresarial vàrem començar a trobar caramulls de periòdics que es podien agafar sense haver de pagar res a canvi a molts de llocs públics: bars, botigues, centres d'ensenyament... Qui s'hi interessava se'n podia endur un, o simplement fer"hi una ullada mentre prenia un cafè o feia coa a la caixa del supermercat. Qui no en volia saber res, passava de llis pel costat del munt sense fer"ne cas. Però se veu que això no bastava per quadrar els comptes de resultats.
Aquest tipus de publicacions han de sobreviure exclusivament amb la publicitat, a no ser aquelles que es mouen per interessos extrainformatius i compten amb algun bon padrí per abocar un grapadet d'euros de tant en tant a canvi de veure defensats els seus interessos polítics o econòmics des de les pàgines del periòdic. El preu que paguen els anunciants per les seves insercions publicitàries és proporcional a la difusió del mitjà que les publica: si arriba a poca gent no estan disposats a amollar gaires doblers, però si tenen la certesa que el seu missatge serà llegit o vist per moltes persones, aleshores sí que els compensa pagar quantitats elevades, ja que el que intenten és minimitzar el quocient que resulta de dividir el preu de l'anunci entre el nombre previst de lectors. Això fa que per captar més publicitat i poder"la cobrar més cara s'augmenti més i més la tirada. El problema sorgeix quan s'han de distribuir tota aquesta catefa d'exemplars. Si se deixen, com es feia de bon comançament, en els llocs habituals, sembla ser que els comptes no surten, puix que quan treuen al mercat el número següent, encara queda una bona quantitat de l'anterior acaramullats, sovint arrugats i qualcun fins i tot mig espatllat.
Per poder superar aquest entrebanc de cada cop més publicacions d'aquesta casta es dediquen al repartiment domiciliari, de forma que el matí, quan t'aixeques, a més a més de trobar el diari al qual estàs subscrit, de tant en tant te'n trobes qualcun que no has enviat a demanar. A mi aquesta forma d'actuar no m'agrada gens ni mica, fonamentalment per dos motius. El primer és que consider que així es devalua la pròpia publicació. Se diu que allò que poc costa, poc val i, és clar, com es pot valorar positivament un manat de pàgines que et tiren sense que sovint t'interessin el més mínim i que l'únic que fan és obligar"te a acudir al punt verd més vegades del que importaria? El segon és de caire ecològic. Per fer un periòdic se necessita paper i per fer paper calen arbres. Per què s'han de tomar arbres per embrutar"los de tinta i, quasi directament esser tirats dins un contenidor de paper, en el millor dels casos, sense haver estat llegits?
