L'Infern som nosaltres

Tot seguit de rellegir Els mallorquins i La nació dels mallorquins "amb l'esmentat pròleg, en l'edició de can Moll" m'ha arribat, recent sortit de les premses, L'Infern de l'Illa, de Pere Rosselló Bover, que és bastant més que «una petita comèdia», com pretén el seu subtítol (tot fent comèdia podem estar fent també tragèdia o drama). En efecte, L'Infern de l'Illa ens ofereix "des d'un punt de vista substancialment (més que substantivament) irònic però, en darrer terme, igualment amarg" una panoràmica actual del mateix desgavell insular nostrat, centrada en l'estructura laberíntica i desmesurada, realment impactant, del nou aeroport, convertit el seu subsòl "per obra i gràcia de l'enfocament oníric de Pere Rosselló" en l'Infern que ens pertoca, tal com indica el títol inquietant de la nouvelle o del conjunt de proses de Rosselló.

Combinades aquestes dues lectures "la de l'exposició històrica i sobretot política de Josep Melià i la de l'exposició irònica i descambuixada del pastitx de tantes veus literàries nostrades perpetrat per Pere Rosselló, al capdavall referides a una mateixa realitat", la veritat és que m'ha semblat justificada a bastament la conclusió que dóna títol a aquest article. Si la nostra història ha estat un desgavell tan gros durant tants de segles i si ara podem parlar de L'Infern a l'Illa, alguna responsabilitat "si va a dir ver" hi hem de tenir la immensa majoria, i podem, doncs, lògicament trastocar de forma radical el dictum de Sartre.

El nou llibre de Pere Rosselló és, sens dubte, un exercici arriscat perquè no es preocupa de cap decòrum i explora les possibilitats de llenguatges i d'estils diferents, sense més precedent, tal vegada, que les proses burlesques i esqueixades de Salvador Espriu en Ariadna al laberint grotesc "les quals, per cert, tan ben rebudes varen ser pels germans Villalonga, Miquel i Llorenç, al seu moment" i amb una total manca de respecte per les convencions del bon gust noucentista, d'allò més sorprenent en un professor de literatura usualment ben clenxinat. El seu major encert, al nostre parer, està en l'elecció dels protagonistes del recorregut per l'avern de Son Sant Joan. El paper del Dant és representat, amb gran eficàcia, per Santiago Rusiñol, del qual aparenta que figuren en el llibre tres nous capítols «inèdits», realment magistrals, de L'Illa de la Calma. La tria de Llorenç Villalonga per a assumir el paper de Virgili, com a guia de l'Infern nostrat amb forma d'ensaïmada, resulta gairebé genial (els nostres narradors l'estan pagant, a Llorenç Villalonga "tan aficionat a fer sortir gent més o manco coneguda a la seva obra", amb la seva mateixa moneda. Gabriel Alomar, que fa una intensa olor a sofre cremat, i mossèn Antoni Mª Alcover "que, com correspon fa olor a capellà manacorí i que resulta que ha decidit baixar a l'infern perquè al cel s'avorria molt" són els altres dos protagonistes fonamentals del viatge per aquest avern nostrat estibat de mala manera de polítics, regidors d'urbanisme, constructors, mestres d'obres, arquitectes, hotelers "homes pràctics tots ells", les quatre rates de «Mallorquí sí, català no» i «Viva sa llengo baleá», etc, etc.

El disseny que ho impregna tot és el de l'ensaïmada. Per començar, de les cinc cites que encapçalen la nouvelle tres en parlen (una d'elles treta de «L'ensaïmada» de Llepolies i joguines de Maria Antònia Salvà, poema que confés que no coneixia, possiblement més digne d'Aina Cohen que de la dama de l'Allapassa). He d'afegir que tanta insistència en el tema, al principi, m'ha enfitat. Però el «Nou elogi de l'ensaïmada», el primer capítol «inèdit» recuperat de L'Illa de la Calma "on es diuen coses com: «El metge la recepten per guarir la hipocondria o perquè els malalts se'n vagin contents a l'altre món»" m'ha reconciliat amb la seva omnipresència, malgrat el destorb de tant de saïm i la flonjor inherent a la seva pasta.

En qualsevol cas, crec que Pere Rosselló ens haurà donat un testimoni bastant més seriós que el que sembla haver-se proposat inicialment. L'Infern de l'Illa "el títol ho diu tot" a estones pot semblar un text estranyament festiu però la processó va per dintre perquè "crec" el tema contradiu el tractament. Sorry de fer-ne una lectura tan seriosa però està vist que el meu sentit de l'humor és massa limitat.