Hem travessat una setmana farcida de matèries per al comentari.
Ja se sap que hi ha temporades en l'any que el foc del periodisme
està vivíssim, fenomenalment atiat, i en el qual hom no recluta
prou bombers per sufocar les contínues pires que cremen. Podríem,
així, fixar-nos en la reunió sectorial de pesca del ministre Arias
Cañete amb els consellers autonòmics. Ahir es tingueren les hores
d'aterratge "la jornada pròleg lúdica i turística", i avui dilluns,
feta l'expansió per a la descoberta geogràfica, observaran la
penitència de tancar-se en clausura política a discutir el bé
públic. Podríem també glossar l'alarma que ha produït l'anunci de
desaparició de Menorca del mapa espanyol de les fires
internacionals: els bijuters de l'illa, pioners de la plausible
setmana de bijuteria menorquina (SEBIME), emblema que ha estat de
la cooperació comercial en el sector, han votat el trasllat de la
fira anual a Madrid "al Madrid que vol recuperar el paper
centralista per la via firal de xuclar-ne totes les perifèriques.
El panorama periodístic també ens convidaria a parlar de les
novetats editorials que, ara mateix, han començat a renovar el
mostrador de les llibreries. L'allau bibliogràfica "s'entén de
títols menorquins" es pronostica feraç. O, en definitiva, podríem
també tractar la polèmica del camí de litoral que proposa el senyor
Jaume Matas, potser per fer la guitza al Camí de Cavalls; o la mort
recent i silenciosa del penúltim fill de l'eximi Francesc Hernàndez
Sanz.
Tot l'anterior, però, no em sembla prou preferent, ni prou
urgent. Resulta que m'he adonat que el dia "o la matinada, per
precisar-ho millor, perquè són les cinc i a fora hi ha fosca
negra"; avui, dic, quan escric aquest article, es commemora el dia
mundial del Parkinson. Com que tenc un amic, un admirat i estimat
amic, que el pateix "jove encara", preferesc de dedicar-li aquest
paper dels dilluns.
Ell és un gramàtic savi i modestíssim "el primer adjectiu no
s'explica mai sense el superlatiu segon: tots dos mots van sempre
units, si la saviesa és autèntica, benentès, i no una pedanteria
vulgar! Nat al País Valencià, ha treballat molts anys a Catalunya,
és casat amb una menorquina i ara fa de mestre a Maó, encara que té
el domicili a Ciutadella. Aquest periple "aquesta, diguem"ne,
cartografia catalana vital,", a la vora d'una cultura vastíssima,
fan de la seva personalitat una perfecta síntesi d'assumpció
positiva i normal de la identitat catalana que perviu en la nostra
àrea lingüística. És un exemple viu de la permeabilitat necessària
dels nostres països "catalans, vull dir. Treballa intel·lectualment
i cívica en la reconstrucció de les ruïnes de la catalanitat, el
peltret de la qual encara, en bona part "siguem honests", ens
ofereix el paisatge desolat i tètric de l'endemà d'una qualsevol
guerra. Jo me l'estim de veres. Manté un compromís explícit amb la
nostra cultura, i dóna suport a les entitats que, avui, conformen
els referents bàsics de la reconstrucció del país, com ara Ateneu,
IME i Cercle Artístic. S'afanya a fer estudis de llengua i
sociolingüística "de franc, no cal dir"ho!", i no pocs sobre
lexicografia i altres aspectes de la història de la llengua
catalana a l'illa.
Una tan amatent activitat la descabdella amb una modèstia
enorme, amb senzillesa i naturalitat nostrades, com poques vegades
es dóna en la generalitat dels intel·lectuals que, tard o d'hora,
incorren en formes més o menys visibles d'ostentació. I
nogensmenys, és poeta i traductor. Crec que, sobretot, té ànima de
poeta sensible que es dol dels mals socials i que, tanmateix,
irradia, a canvi, versos plens d'optimisme, de fe, d'ironia
esperonadora, sense posar"hi mai un mot aspriu o malentranyat.
L'altre dia va compondre"li un poema a ma filla, en el seu primer
aniversari. El guard, tot esperant que na Carla aprengui de llegir
aviat perquè hi penetri. O sigui, perquè aprengui la lliçó del meu
amic que, tremolós i tot pel Parkinson, viu serè, ferm en el deure
de crear i d'esdevenir fèrtil, animadíssim per fer país sense
defallences. Cap malaltia, ni tan sols un pertinaç Parkinson, li ho
podrà impedir. Altrament és que l'illa se n'adoni prou i que vulgui
emmirallar"se en la seva etopeia. Alhora cultural i clínica, és
clar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.