Que es rendeixi ta mare!

Amb tota probabilitat, jo no sabria qui va ser Lionel Rugama si ell hagués gaudit de qualque possibilitat de salvar-se o si els seus no haguessin guanyat. M'explicaré: quan fa anys, tants que se'ns oblida, un grup de desesperats nicaragüencs s'alçà contra una de les dictadures més cruels i corruptes d'Amèrica Central, l'encapçalada per la família dels Somoza, tenien poc a perdre: un present d'indignitat i un futur de lenta agonia. Analfabets i pobres de solemnitat es llançaren contra un exèrcit sanguinari format a l'Escuela de América, d'infausta memòria. En una d'aquestes accions guerrilleres, el tal Lionel quedà sol i rodejat per terra i aire (l'aviació participava de l'extermini). Convençut del que li esperava si es rendia era pitjor, decidí resistir fins al final al crit de «que se rinda tu madre». Al cap dels anys, quan els sandinistes governaven el país amb la il·lusió de canviar-lo, de repartir terra, llibertat i saber, i abans de rendir-se a la realitat il·limitada d'una contra alimentada pel senyor Reagan i al pragmatisme de les prebendes i privilegis de casta dominant, vaig poder conèixer la mare del guerriller, un de tants morts que la revolta deixà pel camí. Potser era un més, potser no era ni el més bon soldat, ni l'adequat per a les necessàries tasques d'alfabetització, però el seu crit va fer història, petita història d'un petit país d'homes i dones plens de dignitat. Per a mi, la camiseta que li vaig comprar a l'anciana amb el crit estampat a l'esquena, és la més valuosa de l'armari; per això: per la dignitat afegida.