La paradoxa

Però no volíem aquí parlar de llibres, sinó de les paradoxes a les quals hem hagut d'assistir aquests darrers dies, provinents del màgic planeta de la política i dels seus satèl·lits més propers.

Hem sentit com els del Pepé (per què li diuen Pepé quan volen dir Paco?) han demostrat una vegada més que Brecht tenia més raó que sant Galileo Galilei, quan han relacionat el PSOE amb Batasuna, ho repetirem perquè quedi clar: el PSOE, o sigui el partit un militant del qual queia despús-ahir abatut per les bales d'ETA. El caudillín, convertit en l'home del sac, és capaç de ficar tot el que no digui amén al seu pas, en el mateix sac de calúmnia. Arribarà el dia que, completant el cercle viciós i garzonià n'hi ficaran algun dels seus.

La paradoxa és la guia de la vida política, i així, els mateixos que demanen diàleg a palestins i israelians i donen suport a consultes sobre l'autodeterminació del Sàhara, censuren el governador d'Idaho... Molta de la gent que s'adhereix a la causa justa de la lluita per salvar Safiya Hussaini de morir lapidada, justifiquen la lapidació, per bombes, de civils afganesos innocents... Es munta una comèdia feta d'hipòcrita indignació per la fugida del narcotraficant anomenat El Negro, però El Pablo fa anys que va a lloure i els doblers a palades que guanya aquesta gent, deuen ser a algun lloc... I la diputada Rosa Estaràs, casada amb el senyor Cansado, denuncia la pàgina web del Govern que parla de drogues.