Miquel Piris

PVC

Miquel Piris22/03/02 0:00

De la mateixa manera que un forner per fer un pa ha de tocar la farina i manipular la pasta, els periodistes no tenim més remei que manipular la informació (qui digui que no manipula menteix). En el procés pot ser que al final ens trobem amb un pa deliciós i centrat, ni massa bla ni massa tou, ni massa fet ni massa poc, un pa de veritat... o bé que ens surti un bunyol. De la saviesa en el control dels ingredients per tal de fer una bona feina se'n diu professionalitat. Però no tots els professionals són iguals. N'hi ha que intenten explicar la veritat i que, de vegades, ho aconsegueixen. N'hi ha d'altres que fan el que els diuen, defensen els interessos del mitjà (és a dir, dels «propietaris»), reben un sou a final de mes i dormen tan tranquils, imagín. Diguem-los mercenaris propagandistes. En un món paral·lel al dels mitjans existeixen les anomenades «Empreses de Comunicació i Relacions Públiques» i els «gabinets de premsa». Estan a mig camí entre la informació i la publicitat. La seva finalitat és servir informació als mitjans i aconseguir que aquests la publiquin/publicitin. Posem per cas que un laboratori farmacèutic vol llençar un nou medicament i telefonen a una d'aquestes empreses. A continuació l'empresa organitza la campanya de premsa i busca un científic, metge, especialista de renom que cregui en el producte i així ho digui públicament a canvi de cobrar un munt de doblers. Llavors, podem veure publicat: «El doctor X, máster de l'univers en medicina per la Universitat de Harvard, Columbia... especialista del copó diví recomana Collonil, el nou medicament que revolucionarà les nostres vides».

Hi ha un periodista al qual li vénc ensumant un tuf a «expert mercenari propagandista» des de fa uns anys: Manuel Toharia, a qui tothom recorda perquè sortia per la tele quan només hi havia TVE, però que ben pocs saben ubicar a quin programa (jo tampoc). Aquest senyor l'he vist defensar els transgènics, l'energia nuclear o el pvc amb una vehemència del tot sospitosa en un «periodista científic». Ara resulta que ha decidit intervenir en la polèmica que hi ha a Artà sobre la utilització del pvc en obres municipals enviant una carta al director a la revista del poble defensant les «bondats» d'aquest plàstic. És curiós que a internet es pugui trobar la mateixa carta, punt per punt, lletra per lletra, a tres pàgines web distintes publicada en forma d'article. També podreu trobar fragments de l'obra de Toharia en una altra web farcida de frases d'insignes personatges, tots ells enamorats de la natura, com l'expresident Gabriel Cañellas o l'exconseller Joan Verger, http://www.pangea.org/vmitjans/declara.html: «Si no hubiera nada de ozono en la Tierra, probablemente no pasaría nada. Iríamos con un sombrerito, con guantes, porque el sol sería malo, o nos haríamos todos negros». Manuel Toharia. Entrevista a la revista MoviLine, 1993 «Es obvio que el temido calentamiento global aún no se ha producido». Manuel Toharia, en la revista d'Unión Fenosa (propietària de centrals tèrmiques y nuclears), 1993 «Los residuos radiactivos, incluso los más peligrosos, dejarán de ser radiactivos al cabo del tiempo y serán inofensivos. VERDADERO. Cada isótopo radiactivo tiene su propia velocidad de desintegración, que puede ir de unos pocos segundos a varios miles, e incluso millones de años. Pero, al final, todos ellos dejarán de ser radiactivos». Manuel Toharia, «Ecología. Verdades y Mentiras», revista Marie Claire, 1994 Són «afirmacions Toharia» a les quals podríem afegir aquestes altres fícticies que m'acab d'inventar: «La malaltia no és problema. O et cures o et mors... i si mors, tranquil, al món encara queden milers de milions de persones pràcticament idèntiques a tu»; «La lluna no existeix, és un efecte òptic»; «Si no et dutxes mai, no passa res. Un dia o altre el que duguis aferrat acabarà caient», etc, etc.

Des de 1987 més de 100 municipis a Alemanya i més de 200 a altres països europeus han prohibit o restringit l'ús del «maleït plàstic». A Mallorca, Serveis Ferroviaris ha decidit retirar-lo de l'estació d'Artà. No deuen conèixer Don Manuel.