Qualque dia, qualcú amb més gosadia que jo, s'haurà d'atrevir a furgar en les motivacions que mouen els sindicats. Segur que hi haurà sorpreses, moltes, però no trobaran gaires novetats en la composició dels seus dirigents vitalicis. A primera vista pot semblar estrany que la tasca sindical sigui una feina endogàmica de representació i no una tasca rotatòria de participació. En el fons, traspuen una estructura engalavernada, calcada a la dels partits i tan obsoleta com la seva, però amb un agreujant: ningú hi para gaire esment. Tanmateix hem de tenir sindicats i a qui importa com funcionen.
Quants d'anys funcionà l'INSALUD amb la seva discriminació salarial respecte als demés funcionaris? Dies? No. Mesos? Tampoc. Anys? Sí, i molts. Idò ara els sindicats reclamen que l'IB-Salut no hagi resolt en dos mesos el que no reclamaren, almanco amb tanta litúrgia publicitària, a Madrid al llarg de molts anys. Que la demanda és justa, ningú ho dubta, però que l'oportunisme amb la qual es fa desprèn una tèrbola flaire, tampoc sembla qüestionable. Però, a qui importen les actuacions i les motivacions que les sustenten? Ens endinsam en un món de lobbys, grups de pressió disposats a aprofitar qualsevol debilitat per a fer-se forts. I no hi ha «millor» debilitat que estimular el larvat complex de culpa en els administradors dels cabals públics. L'esquerra nouvenguda té autèntica propensió a «brotar».
El resultat és a la vista, però no només amb els sindicats, també hi ha altres lobbys que el saben rendibilitzar, l'Obra Cultural Balear, sense anar més lluny. Només des de l'exageració del complex de culpa es pot entendre la rendició del Govern als capricis dels dirigents (el plural és majestàtic) de l'Obra en el cas de l'entrega de medalles o la poca empenta demostrada amb la institucionalització de la recepció de TV3, per posar dos exemples pecata minuta. Igual que amb els sindicats, la recerca dels altres pecats la deix pel dia que interessi saber-ho als ciutadans que els paguen.
Avui comença el cicle? festival? no ho sé, però comença, que és l'important, Teatres del Món. No és el festival de teatre que un país com el nostre és mereixeria, però és el millor del que ens mereixem. Clar que amb una assistència massiva, crítica, si fa falta, la cosa milloraria. Responsabilitat, es diu.
