A principis del 1968 quatre alts càrrecs de l'aleshores omnipotent Ministerio de Información y Turismo que comandava amb mà de ferro Manuel Fraga Iribarne es reuniren per aconseguir un objectiu: guanyar el Festival d'Eurovisión. A Europa hi havia vents de canvi i volien projectar una imatge «progre» de l'Espanya de Franco, i designaren un jove cantant en català, Joan Manuel Serrat. Però Serrat es negà a cantar en castellà. L'eliminaren i designaren Massiel, que guanyà el festival poc abans que a París esclatàs la revolució de maig. Mentre Europa bullia amb crits revolucionaris, l'Estat espanyol cantava el «La, la, la» i es creia el rei del continent. L'èxit fou total. Els anys següents el règim es bolcà en el festival, ja desprestigiat a Europa. Les cançonetes substituïen els anhels de transformació. I en aquell context el Ministerio s'inventà el programa Pasaporte a Dublín, un concurs popular per designar la cançó guanyadora del 1971. Era l'any del judici de Burgos. Però la massa amorfa de ciutadans alienats pel franquisme cantava al ritme de Karina.
Trenta anys després tenim Operación Triunfo, espectacular remake de l'invent de la gent d'Información y Turismo. I ara a bona part de la població encara li cau la bava amb la cançoneta de Rosa. I és que quan a un poble se li marca a ferro un comportament i un estil de vida, aquest perdura al llarg de les generacions. La petjada continua indeleble perquè aleshores era l'únic que tenia la gent per sentir-se feliç. I el mite d'aquella falsa felicitat s'ha transmès de pares a fills. El Festival d'Eurovisión és el revival del nostre opi col·lectiu, de l'antiga edulcorada esperança d'un poble aleshores sense esperança.
