La reunió de dijous passat entre la cúpula dels gremis dels propietaris d'hotels i el president Francesch Antich i el conseller de Turisme Celestí Alomar permet fer una sèrie de consideracions polítiques.
La primera és la presència del conseller Alomar. Aquest ha estat i és la «bèstia negra» dels propietaris hotelers. No debades va ser l'encarregat pel president per dirigir les primeres passes de tota l'estratègia. D'enganyar els ingenus propietaris que mai no s'haguessin pensat que a ells, el «Sector», com els agrada dir-se, fossin emblanquinats de tal manera per uns qualsevols que «només» ocupen del poder polític. De sempre el «Sector» de propietaris ha anatemitzat Alomar i l'han intentat pontejar, intentar repetir l'operació que feren els propietaris agroalimentaris amb el conseller d'Agricultura, Joan Mayol. Els dies previs a la reunió de dijous se va dir que possiblement Alomar no hi seria. Però hi va ser. Això és una mostra de fortalesa d'Antich. Per deixar clar al «Sector» que l'ecotaxa no és una qüestió de persones ni de curolles, ni tan sols un simple impost, sinó una decisió ideològica i política.
Segona consideració: el per què de la reunió. En una trobada d'aquestes característiques, ningú no se creu que se faci sense una feina prèvia preparatòria. Aquesta sempre condueix a una mateixa finalitat. A que la reunió sigui l'escenificació de l'acord. Quan un govern convoca un gremi econòmic, ho fa sabent que l'acord ja està fet o que és molt probable arribar-hi. Mai per no haver-hi acord. Perquè la imatge resultant és un fracàs. I, per tant, qui perd, és el govern convocant. Ha passat així, en aquesta reunió? No està molt clar. Per ventura el que se volia, era precisament el fracàs. En el sentit que la reunió hagi estat decidida per Antich després de rebre no poques pressions. Tant per part de qualificats dirigents del PSIB, d'UM i, fins i tot, dins el mateix govern (dins el qual el «bon rollo» hipòcrita dels darrer any ja ha deixat pas a la guerra més bruta en la qual val tot, per cert). Possiblement Antich se ves obligat a fer aquest gest, amb la intenció de, qualque manera, poder escenificar el fracas rotund de la reunió i, així, poder mostrar als pressionadors que no hi ha res a fer amb el «Sector» i que, per tant, tira endavant l'ecotaxa tal com era previst. Tercera consideració. Que tot sigui a l'inversa. És a dir, que Antich se vegi tan pressionat que no sàpiga com sortir-ne. Si fos així, efectivament l'ecotaxa s'endarreria fins el novembre o, qui sap, potser molt més enllà, més o manco cap a la pròxima glaciació. Això no ho sabrem fins que no passin aquestes pròximes setmanes. I combinant la segona i tercera consideració, se'n pot extreure la conclusió. Que és la de sempre.
Conclusió. Antich no se pot permetre, ara, donar una imatge de feblesa, amb l'ecotaxa. Per tant, no té més remei que aplicar-la l'1 de maig, tal com s'ha compromès (i deixem anar les virgueries semàntiques sobre aplicar, recaptar, etc.). No només perquè l'executiva del PSIB li ho exigesqui. Sinó perquè ell és ben conscient que si la congela, suspèn, ajorna o el que sigui, el seu crèdit quedarà molt tocat. Això és precisament el que segurament volen els presumptes coaligats que el pressionen directament i indirectament perquè l'ajorni. També, dins el mateix PSIB, hi ha una vena tecnocràtica que per raons estrictamet economicistes, estarien disposats a ajornar-la. Però la qüestió no és aquesta. L'ecotaxa va ser dissenyada, gestada, escrita i aprovada essent molt més que un impost. S'aconseguí convertir-la en quelcom que té una doble naturalesa indissociable. Un símbol de la presidència. Un impost se pot ajornar. Un símbol ideològic, polític i la millor, si no l'única, bassa electoral de tot un president i un partit, no s'ajorna. O se manté o s'esvaeix. Per això no té, Antich, marges de maniobra. Si ajornàs l'ecotaxa seria tant com convertir-la en un simple impost. I qualcú s'emociona, s'il·lusiona, s'anima... i vota, un impost? Per favor. Un símbol, sí. Un impost, no.
