De locos, tu

Veure fer el ridícul als governants compensa, efímerament, d'haver-los de patir. Quan aquest ridícul el fan per agradar als altres, per quedar bé al davant dels «superiors», encara és més divertit. I, si aquest «quedar bé» es transmet com les onades d'una pedra en el safreig de l'estultícia i afecta més estaments cada vegada, les rialles albiren l'esbraonament muscular. Així estic, que no em puc doblegar de mal de riure, després de veure com el govern del senyor Aznar seguí les instruccions dels serveis secrets nord-americans i, amb pressupost reduït i limitades condicions, crearen el departament d'intoxicació informativa, sense encomanar-se ni al déu ianqui ni al dimoni roig. Els resultats són palesos: un merder de dimensions internacionals, un embullar troca que, de ridícul, ni amenaça les relacions diplomàtiques amb Marroc, que podran seguir tan malament com sempre quan es recuperin de l'esbutzada de riure. El president virtual, don Josemari, vol agradar al president real, el sheriff Bush, i li escarneix les iniciatives. El cònsol a Tànger fa el mateix amb l'ambaixador a Rabat, i aquest es congratula amb un gens diplomàtic Piquer agenollat als peus del senyor Pedro J.... i així fins a la paranoia i el ridícul. Es confirma que cadascú només accepta la informació que serveix per afirmar les seves idees i accepta la descarada manipulació de la informació com un joc natural. De locos.