Un bon pla d'acollida, eina clau per a la pervivència del català

La trobada va posar sobre la taula la necessitat d'una escola compromesa amb la llengua catalana, no només com a instrument pedagògic, sinó com a eina d'equitat, cohesió social i integració cultural. Tant Cremades com Aicart varen coincidir que el català no gaudeix d'una situació de normalitat a l'escola. Segons Cremades, «els llocs on el català no és llengua vehicular amb normalitat, la competència lingüística baixa». Per aquest motiu, la professora de la UIB va defensar la necessitat d'una vehicularitat única, com a model que garanteixi la transmissió lingüística i la igualtat d'oportunitats. Aicart va afegir que, si bé sobre el paper el català és llengua vehicular, «la realitat als centres és una altra: molts alumnes no empren el català en les converses informals i alguns centres no apliquen el seu projecte lingüístic per a evitar conflictes amb famílies».

Una llengua útil, també fora de l'aula

Els ponents varen remarcar que la manca d'ús del català fora de l'aula en compromet seriosament la transmissió intergeneracional i la vitalitat com a llengua de cohesió social. En aquest sentit, Elga Cremades va alertar del perill de reduir la presència del català a l'àmbit acadèmic i convertir-lo progressivament en una assignatura aïllada i desvinculada del context social dels alumnes, en una "llatinització" que l'acosta a llengües purament curriculars. «El problema no és que el català no sigui present a l'escola, sinó que no és present a la vida quotidiana dels joves», va advertir.

Per a Cremades, l'objectiu hauria de ser assolir una presència efectiva de la llengua en tots els àmbits de socialització informal i d'oci juvenil, que és on es construeixen hàbits lingüístics sòlids. «Música, xarxes socials, videojocs, oci, entre d'altres. Només així el català podrà ser percebut com a plenament natural», va concloure, per a deixar clar que la normalització lingüística no es pot limitar a l'aula, sinó que ha de ser una estratègia global que impliqui també els mitjans de comunicació, la cultura i les polítiques de joventut.

L'acollida de la nova població com a clau lingüística

Davant dels reptes d'un entorn social cada vegada més divers, tant Cremades com Aicart van voler desplaçar el focus del debat públic cap a les responsabilitats col·lectives i institucionals. «El problema no és la migració, sinó com acollim les persones migrades», va afirmar Cremades, posant èmfasi en la necessitat d'un sistema d'acollida que garanteixi l'accés real al català com a llengua de cohesió i ciutadania. La professora de la Universitat de les Illes Balears va denunciar la manca de percepció de la llengua com una eina útil en la vida quotidiana i en l'oferta institucional, amb exemples com l'etiquetatge farmacèutic, la documentació administrativa o l'atenció pública, que continuen funcionant majoritàriament en castellà. «Aquesta absència sistemàtica», va defensar, «no només dificulta l'aprenentatge de la llengua per part de les persones que arriben al territori, sinó que transmet un missatge contradictori sobre el valor real del català en la vida quotidiana».

Per la seva banda, Iñaki Aicart va subratllar que aquest context genera una pressió afegida per al professorat, que sovint es veu obligat a fer front a situacions complexes sense disposar dels recursos humans, materials ni formatius adients. Va destacar que l'arribada d'alumnat d'orígens diversos, lluny de ser un obstacle, pot esdevenir una oportunitat si es planteja des d'una acollida lingüística estructurada i sostinguda. Tanmateix, també va advertir que aquesta tasca no pot recaure exclusivament sobre els centres educatius ni sobre els docents, especialment quan no es reconeix ni es compensa aquest esforç amb el suport necessari. El representant de l'Assemblea de Docents també va posar de manifest el desprestigi creixent de la professió docent, un factor que dificulta encara més la tasca educativa i l'objectiu de construir una escola veritablement inclusiva i cohesionadora.

Formació docent i manca de professorat, assignatures pendents

La manca de professionals amb formació en català va ser un altre dels punts tractats durant la sessió, la qual cosa posa sobre la taula una problemàtica que afecta de manera directa la qualitat i la continuïtat del model educatiu en català. El representant de l'Assemblea de Docents va manifestar que molts centres no compleixen el projecte lingüístic, que inspecció educativa no els ho exigeix, i que, per tant, l'incompliment de les normes del centre no té cap conseqüència per als infractors. «No només falten docents que ensenyin català, sinó que ensenyin en català», va assenyalar Aicart. Aquesta situació ha provocat que, davant la manca de personal, s'hagi hagut de recórrer a mestres vinguts de la resta de l'Estat espanyol, molts dels quals no compten amb el nivell lingüístic requerit per a garantir una docència plena en català.

Davant aquest escenari, Cremades va posar l'accent en la responsabilitat de les institucions formatives, especialment les universitats, a l'hora de preparar adequadament el futur professorat. A més, va reivindicar la necessitat d'oferir formació no només en competència lingüística, sinó també en estratègies pedagògiques específiques per a abordar contextos sociolingüístics diversos. Segons Cremades, aquesta preparació hauria de formar part del currículum de les facultats d'educació, com una via per a consolidar un compromís ferm del professorat amb la llengua i amb la funció social de l'ensenyament.

Espais d'esperança i voluntat col·lectiva

Malgrat el diagnòstic preocupant, tant Elga Cremades com Iñaki Aicart varen coincidir a defensar una actitud esperançadora davant els reptes actuals. Van reconèixer les dificultats –com la davallada d'ús entre els joves o la manca de suport institucional–, però també van valorar els espais d'oportunitat que encara existeixen per a reforçar l'ús social del català. «Hi ha dificultats, però també espais d'oportunitat», va afirmar Cremades, referint-se a la capacitat de reacció de la societat civil i dels sectors educatius. Aicart va afegir que el canvi és possible si hi ha compromís col·lectiu: «Si hi ha voluntat social, sempre hi ha marge per a l'optimisme».