algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Els morts

Sobta molt la discreció d'algunes morts. I no sorprèn gens el tracte que es dóna a alguns il·lustres finats en això que anomenem, amb gran magnanimitat, mitjans de comunicació. Afrontem amb voluntat necroscòpica l'ús dels morts per part dels qui es guanyen les sopes dissenyant-nos la realitat amb afició d'opinió pública. L'eivissenc Joan Marí i Cardona, capellà, canonge arxiver i gran savi d'aquest territori nostre de nom tan original com és Comunitat Autònoma, va tenir el desencert de morir el mateix dia que enterraven Camilo José Cela. I encara més, va tenir la gosadia de fer-ho a les 22.30 hores. És per això que els lectors i lectores de qualsevol diari mallorquí no se n'assabentaren l'endemà, sinó dos dies després. Ja sabem "la força dels dies és implacable", que sense Cela l'univers perdia un dels seus astres més enlluernadors i que manifestar-se orfe de Marí i Cardona és com de tercera regional. D'un, en tenim el minut a minut durant quaranta-vuit hores; de l'altre, en tenim només un minut, quaranta-vuit hores després. Insistim: un minut que no competia informativament amb una mort de primera plana, sinó amb un enterrament. Sobta, vist el moderníssim exercici d'universalisme desnacionalitzat, que una setmana després la nostra lletrada avantguarda només hagi dedicat quatre ratlles d'agència a la mort del sociòleg francès Pierre Bourdieu, un dels referents mundials del pensament crític. Ni descàrrec d'un greuge, ni agosarat intent de casuística, avui tot això més aviat s'acostaria molt tímidament al situacionisme més objectiu: bon viatge al patriotisme constitucional! (On, per cert, tothom tenia enviat especial per dir-nos els trascendentals episodis nacionals del PP d'aquí).

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.