El triomfalista congrés estatal que celebra el PP a Madrid és el de la consolidació de la dreta espanyola. Quan celebraren l'anterior, el 1999, governaven en minoria i treien els seus projectes amb el suport interessat de Pujol. Ara tenen una àmplia majoria absoluta i molt pocs dubten que la repetiran el 2004. Els afavoreixen dos factors: l'excel·lent conjuntura internacional del darrer lustre, que els ha permès fer una bona gestió econòmica i, sobretot, l'experiència dels errors del felipisme, que ells, en essència pragmàtics, aprofiten per fer exactament el contrari que el sevillà i per oferir una imatge de govern tranquil a la societat. El congrés del PP res no té a veure amb aquella dreta acomplexada de la transició, quan la majoria dels seus membres eren antics col·laboracionistes del règim franquista. Aleshores estaven dividits en dos rovellats partits (UCD i AP) que donaren pas a l'onada socialista del 1982. I aquí rau la clau del seu actual optimisme. El felipisme arribà al poder i muntà el GAL en connivència amb l'extrema dreta. Després, estre escàndol i escàndol, González intentà perpetuar-se en el poder i, al voltant de 1992, expressava el seu desig de governar vint anys! Sortí de Moncloa amb calçador i digent que arribaven els dobberman. Per contra, l'actual dreta, gestada a les llars defensores de la dictadura, n'ha après. Han anat molt vius perquè no es repetís cap Filesa. Han aguantat humiliacions com la de Miguel Àngel Blanco sense clamar venjança. I han matat la temptació cesarista de González. Aznar partirà quan compleixi els vuit anys. I és que aquesta dreta és la filla espavilada de l'enfilall de travelades de González, l'home que ha fet més per assentar el conservadorisme des d'Antonio Cánovas del Castillo.