Aquests dies les pàgines dels diaris han sofert una petita plaga d'articles al voltant de la idea de Mallorca o, millor dit, de quina gent la caracteritza, si és que se la pot caracteritzar. Les reflexions dels meus companys van pel camí de discernir què queda, en l'imaginari col·lectiu, de la Mallorca coneguda i reconeguda, a què ens referim quan parlam de Mallorca i com s'adapten als canvis els pensadors i els polítics. Amb tota seguretat, és un debat necessari; en primer lloc, per no seguir enganyant-nos amb sobredosis de malenconia i referents tan comuns com imaginaris.
Mentre els pensadors intenten analitzar quina Mallorca tenim (tenim, qui?) i els polítics adapten els seus discursos a la realitat d'una nova clientela, Leo Bassi s'ha submergit en el món de la pedagogia i, cada diumenge i de franc, dóna lliçons de realitat en vena. A partir de la premisa del desconeixement general del que succeeix en una part important de l'illa, ha decidit mostrar-ho en una excursió dominical comentada. Com que el personal a observar viu reclòs entre reixes i en ecosistema artificial ple d'ostentació i pseudoluxe, no hi havia nom més adequat que Pijo Safari per a aquestes descobertes del medi. En la seva secreta preparació, ha investigat des de falsa toponímia fins a interessades declaracions d'interès social, passant per propietaris, decoradors i altres elements que configuren el paradís del kitch.
Una impressió comuna a tots els que m'han comentat l'experiència és el reconeixement de la ignorància prèvia. Desconeixen aquestes «reserves» d'adinerats i ni imaginaven que el parc temàtic hagués arribat tan lluny. Així, el tour compleix la seva pretensió de ser una descoberta. I ja no en parlen de l'escarrufada de saber que el complex de San Antem, a Llucmajor, s'alça sobre la declaració d'interès social d'un complex hospitalari inexistent i altres mangarrufes per l'estil, sinó de l'acaramullament de les cases, de la seva disposició d'esquena a la resta del món, inclosa la Mallorca que els serveix d'excusa, de la reclusió voluntària dels seus pijo-habitants aliens a la climatologia, la fauna, la flora, etc. per no parlar de la cultura, la llengua i altres «incoveniències» per l'estil. Del mal gust manifest en les construccions, les decoracions pròpies del cartró pedra d'un decorat, de la suposada exclusivitat gairebé xenòfoba... Quan s'acaba la ruta, els sentiments van des de la ràbia continguda fins al penediment per haver-ho conegut: millor no saber-ho. L'èxit ha fet que el passat diumenge els excursionistes ultrapassaren la capacitat de l'autocar de dos pisos. Ara vendrà un parèntesi però, quan Leo torni de representar el seu nou espectacle 12 de setiembre, promet continuar. Vius.
