Aquests dies les pàgines dels diaris han sofert una petita plaga
d'articles al voltant de la idea de Mallorca o, millor dit, de
quina gent la caracteritza, si és que se la pot caracteritzar. Les
reflexions dels meus companys van pel camí de discernir què queda,
en l'imaginari col·lectiu, de la Mallorca coneguda i reconeguda, a
què ens referim quan parlam de Mallorca i com s'adapten als canvis
els pensadors i els polítics. Amb tota seguretat, és un debat
necessari; en primer lloc, per no seguir enganyant-nos amb
sobredosis de malenconia i referents tan comuns com imaginaris.
Mentre els pensadors intenten analitzar quina Mallorca tenim
(tenim, qui?) i els polítics adapten els seus discursos a la
realitat d'una nova clientela, Leo Bassi s'ha submergit en el món
de la pedagogia i, cada diumenge i de franc, dóna lliçons de
realitat en vena. A partir de la premisa del desconeixement general
del que succeeix en una part important de l'illa, ha decidit
mostrar-ho en una excursió dominical comentada. Com que el personal
a observar viu reclòs entre reixes i en ecosistema artificial ple
d'ostentació i pseudoluxe, no hi havia nom més adequat que Pijo
Safari per a aquestes descobertes del medi. En la seva secreta
preparació, ha investigat des de falsa toponímia fins a
interessades declaracions d'interès social, passant per
propietaris, decoradors i altres elements que configuren el paradís
del kitch.
Una impressió comuna a tots els que m'han comentat l'experiència
és el reconeixement de la ignorància prèvia. Desconeixen aquestes
«reserves» d'adinerats i ni imaginaven que el parc temàtic hagués
arribat tan lluny. Així, el tour compleix la seva pretensió de ser
una descoberta. I ja no en parlen de l'escarrufada de saber que el
complex de San Antem, a Llucmajor, s'alça sobre la declaració
d'interès social d'un complex hospitalari inexistent i altres
mangarrufes per l'estil, sinó de l'acaramullament de les cases, de
la seva disposició d'esquena a la resta del món, inclosa la
Mallorca que els serveix d'excusa, de la reclusió voluntària dels
seus pijo-habitants aliens a la climatologia, la fauna, la flora,
etc. per no parlar de la cultura, la llengua i altres
«incoveniències» per l'estil. Del mal gust manifest en les
construccions, les decoracions pròpies del cartró pedra d'un
decorat, de la suposada exclusivitat gairebé xenòfoba... Quan
s'acaba la ruta, els sentiments van des de la ràbia continguda fins
al penediment per haver-ho conegut: millor no saber-ho. L'èxit ha
fet que el passat diumenge els excursionistes ultrapassaren la
capacitat de l'autocar de dos pisos. Ara vendrà un parèntesi però,
quan Leo torni de representar el seu nou espectacle 12 de
setiembre, promet continuar. Vius.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.