Els que em coneixen saben que no som gaire afecionat al futbol. Això no significa que no tengui un cert interès en els resultats d'alguns equips i que sovint els dilluns consulti la taula de classificació de les pàgines d'esports del Diari de Balears per veure quins han estat els resultats del diumenge del Campos, el Mallorca i el Barça i assabentar-me de quina posició ocupen en cada moment. Ara bé, cal dir que ho faig més per sentimentalisme que no per interès en el futbol en si. El Campos és l'equip del meu poble, i, com a campaner sempre m'ha agradat veure que va bé i m'he entristit quan ha anat malament. El Mallorca és l'equip de la meva illa i dins el món del futbol representa, o hauria de representar, el conjunt dels mallorquins. El Barça, per la seva part, és més que un club i en l'imaginari col·lectiu, des de fa molts d'anys, és l'estendard dels Països Catalans dins la lliga espanyola. Aquests són els motius, i no els estrictament esportius, que me fan inclinar per aquests clubs i no per uns altres. I pens que, com jo, n'hi ha d'altres.

El cas del Barça és el més paradigmàtic de tots. Si bé és cert que el poble li atribueix una càrrega extraesportiva que ell sembla haver volgut assumir, o almenys no ho ha negat mai, es nodreix de jugadors d'arreu del món, més que no de catalans, que, a priori sovint no coneixen la realitat nacional catalana ni els interessa, sinó que fitxen pel Barça per una pura qüestió de doblers, com si es tractàss d'un altre club qualsevol. Aquesta dicotomia entre els jugadors per una part i els socis i simpatitzants per l'altre, forçat ha de produir fregades de tant en tant. I la veritat és que és un miracle que no n'hi hagi més.

La darrera ha estat la indignació de l'opinió pública davant les declaracions de Rivaldo, que s'oposa a un amistós entre la selecció catalana i la seva pròpia selecció, la brasilera, degut que el combinat català no és reconegut internacionalment. Em sembla evident que si Rivaldo hagués sabut què pensa del tema la seva afecció barcelonina s'ho hauria pensat més de dues vegades abans de dir unes paraules com aquestes, ja que ha ferit la sensibilitat de molts dels qui setmana rere setmana acudeixen al Camp Nou a animar-lo i fer-li mambelletes i, això és encara més greu, dels que religiosament paguen la seva quota de soci perquè ell pugui cobrar la seva astronòmica nòmina.

Davant això es fa evident que, per una part, Rivaldo no ha tengut cap interès a informar-se de com és la ciutat i el país al qual viu i treballa i, per l'altra, que des del club no se li ha facilitat gaire la integració. Això em du a pensar si la gent, nosaltres, no ens hem creat el nostre propi miratge en atribuir al Barça el títol de representant futboler de la pàtria, sense que el club s'ho hagi guanyat per ell mateix dia a dia. Veure com els entrenadors estrangers dels Barça ben aviat fan les rodes de premsa en castellà i no en diuen ni mu en català, saber que els entrenaments de la plantilla sovint es fan en espanyol, llegir declaracions com la de Rivaldo, ... No sé si els dirigents del club són conscients de la seva responsabilitat en aquests afers, però ho haurien de ser. O treballen per respondre a la imatge que els comuns mortals ens feim del club o que declarin públicament que ells no volen assumir aquest paper i assumeixen davant l'opinió pública que no són ni volen ser més que un club.