Enguany, el Pare Noël, Santa Claus, Sant Nicolau o com tengueu
costum d'anomenar aquest bàrbar del nord, ha estat generós amb mi.
No patiu, no faré una interminable llista de regals capaç de
sadollar l'ambició més malaltissa. Tampoc no lluiré el tiquet de
compra que avali la desmesura, sense la qual no som res aquests
dies, o el resguard de la VISA que m'afirmi les capacitats (?). No
patiu, el senil i greixós homonot de ridícula vestimenta no m'ha
duit res nou, només m'ha tornat al lloc d'on la vanitat em
desplaçava i m'ha deixat al descobert l'estatus de capdefava que
amb tanta facilitat sé reconèixer en els altres. Tot un regal, sí
senyor.
Si una cosa ens perd és la vanitat; i no té millor aliment que
el victimisme. M'explicaré: fa una temporada que anava tot cofoi,
orgullós de ser víctima d'una difusa mà negra que suposadament
m'havia censurat en un mitjà de comunicació. Ja ho podeu suposar:
dèbil com som, l'autoestima creixia a mesura que discernia més i
més importants responsables de la meva situació. Tota una teoria de
la conspiració per a aliment del meu ego, que passejava tan gras i
fora de control que s'assemblava als d'aquells capdefava que han
fet del victimisme la millor anotació en el currículum. I no em
faceu dir noms, perquè són tan coneguts que és del tot innecessari
inventariar-los. Ha estat per Nadal que la realitat m'ha caigut com
un regal: no existia conspiració en contra meva, ningú tenia
recança de la meva suposada perillositat, ni res per l'estil. Tot
un malentès que deixà al descobert la debilitat humana; perquè ni
tenc l'alçada per a generar una conspiració, ni, com bé sabeu, tenc
cap perillositat reconeguda. Ho confés: he sentit vergonya de la
meva vanitat, especialment perquè s'assemblava massa a les que
diàriament reconeixem. Vos deman excuses i em retorn al lloc que em
correspon. Això sí, gràcies a aquest ensurt he descobert com n'és
de fàcil ser capdefava, el malaltís procés de no adonar-se'n i la
comoditat d'instal·lar-s'hi.
Si, en aquests moments i en aquest país, hi ha un personatge
perillós de veres, és el desbocat ego del senyor Matas. Ell no "a
dir vera", però el seu ego, que és gran i creix, no contempla els
límits, ni limita els medis. Tot val: començant per l'estratègic
oblit del passat del seu amo fins arribar a la desmesura
d'estimar-se unes «islas rotas antes que rojas». L'atac als actuals
dirigents de Sa Nostra no és sols un cant a la impotència de qui
s'havia compromès a entregar l'entitat a les urpes zaplanistes de
les caixes valencianes per fer punts al davant del seu protector;
també és la prova de com l'ambició personal pot fer perillar tot
allò que ens estructura com a poble; quan el «poble» només és allò
que li serveix per a les seves ambicions personals...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.