Enguany, el Pare Noël, Santa Claus, Sant Nicolau o com tengueu costum d'anomenar aquest bàrbar del nord, ha estat generós amb mi. No patiu, no faré una interminable llista de regals capaç de sadollar l'ambició més malaltissa. Tampoc no lluiré el tiquet de compra que avali la desmesura, sense la qual no som res aquests dies, o el resguard de la VISA que m'afirmi les capacitats (?). No patiu, el senil i greixós homonot de ridícula vestimenta no m'ha duit res nou, només m'ha tornat al lloc d'on la vanitat em desplaçava i m'ha deixat al descobert l'estatus de capdefava que amb tanta facilitat sé reconèixer en els altres. Tot un regal, sí senyor.
Si una cosa ens perd és la vanitat; i no té millor aliment que el victimisme. M'explicaré: fa una temporada que anava tot cofoi, orgullós de ser víctima d'una difusa mà negra que suposadament m'havia censurat en un mitjà de comunicació. Ja ho podeu suposar: dèbil com som, l'autoestima creixia a mesura que discernia més i més importants responsables de la meva situació. Tota una teoria de la conspiració per a aliment del meu ego, que passejava tan gras i fora de control que s'assemblava als d'aquells capdefava que han fet del victimisme la millor anotació en el currículum. I no em faceu dir noms, perquè són tan coneguts que és del tot innecessari inventariar-los. Ha estat per Nadal que la realitat m'ha caigut com un regal: no existia conspiració en contra meva, ningú tenia recança de la meva suposada perillositat, ni res per l'estil. Tot un malentès que deixà al descobert la debilitat humana; perquè ni tenc l'alçada per a generar una conspiració, ni, com bé sabeu, tenc cap perillositat reconeguda. Ho confés: he sentit vergonya de la meva vanitat, especialment perquè s'assemblava massa a les que diàriament reconeixem. Vos deman excuses i em retorn al lloc que em correspon. Això sí, gràcies a aquest ensurt he descobert com n'és de fàcil ser capdefava, el malaltís procés de no adonar-se'n i la comoditat d'instal·lar-s'hi.
Si, en aquests moments i en aquest país, hi ha un personatge perillós de veres, és el desbocat ego del senyor Matas. Ell no "a dir vera", però el seu ego, que és gran i creix, no contempla els límits, ni limita els medis. Tot val: començant per l'estratègic oblit del passat del seu amo fins arribar a la desmesura d'estimar-se unes «islas rotas antes que rojas». L'atac als actuals dirigents de Sa Nostra no és sols un cant a la impotència de qui s'havia compromès a entregar l'entitat a les urpes zaplanistes de les caixes valencianes per fer punts al davant del seu protector; també és la prova de com l'ambició personal pot fer perillar tot allò que ens estructura com a poble; quan el «poble» només és allò que li serveix per a les seves ambicions personals...
