«Cada cop Nadal em fa menys il·lusió» és una de les frases que més s'escolten aquests dies. Fins i tot un puntet d'educat menyspreu envers tanta celebració dóna un cert to intel·lectual al que la pronuncia. I és que les embafades de menjar i beguda, els regals de cada any i, fins i tot, haver-se de divertir per reial decret cada 31 de desembre ja cansa a molta de gent. I és que l'essencial d'aquests festes, com és el recolliment, donar la benvinguda al solstici d'hivern i el refermament de la cèl·lula familiar estan fetes per èpoques diferentes a la nostra, amb més escassesa, amb més incertesa de cara al futur, amb més temors exteriors. Però ara vivim en una societat massa grassa, massa opulenta, on hi ha massa de tot. I en aquestes circumstàncies, de què serveix establir unes dates assenyalades si tot el que poden oferir ja està a l'abast de la majoria qualsevol dia de l'any? La mercantilitzada societat de l'estrès sembla cansada. S'esforça, com és la seva obligació, per oferir el màxim de felicitat als seus nins, també ja saturats de joguines fins al punt que la seva imaginació queda ofegada per tants d'objectes. I així anam, cada cop més ofegats dins el circ consumista, dins la necessitat de comprar per sentir-nos segurs de nosaltres mateixos. Nadal també és solidaritat. Però quin sentit té aquest concepte avui en dia quan tot està reglat? El 0'7 per cent dels pressuposts va destinat a ajuts al Tercer Món, els nostres imposts tambe doten d'importants recursos els departaments de benestar social. Fins i tot aquest aspecte tan entranyable està cobert, dat i beneït. I és que Nadal ja és una imparable robòtica de comportaments tan estandarditzats que fins i tot ens deshumanitzen.