El debat dels pressuposts té una particularitat molt important respecte de la resta de sessions, ordinàries i extraordinàries, que se celebren al llarg de l'any: és llarguíssim. I això vol dir que per imperatius de tancament d'edició els periodistes se'n van abans que acabi el debat. I què vol dir això? Simplement, que llurs senyories trabuquen el carro i es diuen a la cara el que no s'atrevirien a dir-se amb els informadors a davant "i molt menys les càmeres i micros. Hi va haver un any en què un diputat pujà a la tribuna i digué: «Ara que no hi ha periodistes podem parlar clar...».

I és així com s'han d'entendre les estirades infantils de la nit de dimarts passat: al·lusions mallletadetes a Pilar Costa... lapsus com «senyors imputats, perdó, senyors diputats», dirigits al PP i, finalment, engronsades de braços entre un conseller i un diputat conservador a les escales del Parlament. Aquests fets no són una altra cosa que el reflex de la nerviada de la classe política, sobretot a mesura que estam entrant en any preelectoral dins un panorama que no està gens aclarit. A més, el cas Formentera ha acabat d'enterbolir el panorama. I, si no, un botó de mostra: el dematí de dimarts passat, Josep Juan Cardona, imputat en el cas féu un cant a la concòrdia quan anuncià que el Grup Popular s'adheria al Pacte de Progrés en l'ampliació de la moratòria de les grans superfícies. Tots els periodistes escoltaren aquest cant a la pau. Però unes hores després, i ja en la «intimitat», sortiren les dentellades i aflorà el veritable estat d'ànim de la classe política. I aquest és l'anunci del que se'ns ve a sobre. Probablement assistirem a una de les precampanyes mé crispades que es recorden, amb molta de gent ferida i uns resultats incerts fins al darrer moment.