El debat de pressupost al Parlament ha estat un joc corporatiu i brut. No més brut que altres vegades, però sí molt més corporatiu. No és vera que existeixi una impossibilitat física per arribar a l'enteniment entre tots els diputats. Si la qüestió comercial els uneix, les barreres al grans magatzems els solidifiquen. Però encara hi una una cosa que els uneix fins a la comunió: la relació d'amor-odi amb la premsa. Crec que és per això, per fotre'ns fins a extrems sospitosos de sadisme, que s'inventen reunions interminables, comissions inexecutables i d'altres estris de refinada tortura. Folis i folis de xifres i contraxifres utilitzades com a arguments a favor i en contra, quasi simultàniament. Soporífers intercanvis de números i descafeïnades lluites, pensats només per a la nostra rendició incondicional. Dimarts ho aconseguiren: amb la tribuna de premsa buida per esgotament, devers les dues de la matinada començà un estira-i-arronsa de divertimento entre les senyores Castillo i Salom. No hi ha testimonis ni d'aquesta frega, ni de l'altra entre els senyors Costa i Pastor, malgrat que se sap que l'espurna capaç d'encendre'ls no podia ser altra que Mapau i els set (o més) nanets, però no hi havia ningú per contar-ho. Així que jo, solidari amb els avorrits, tampoc no ho faré.

No serà per solidaritat amb els no assistents al sopar de Nadal del Parlament, ni per fidelitat professional a la promesa de no publicar-ho; només la senil desmemòria salva al senyor Font de veure publicats alguns dels versos que no podrà glosar com feia altres anys. Perquè la contesa Antich-Font a ritme de glosat patirà els efectes col·laterals del matista crit a sometent. I és que, enguany, al senyor Matas li ha pegat per tocar allò que no sona amb els maleïts sopars. Primer, excita l'adrenalina primitiva dels «dimputats» i submergeix tot el grup parlamentari en una guerra que pocs entenen com a seva. Així, i per imperatiu disciplinari ja no assisteixen al sopar parlamentari. Llavonses, i per conveniències personals, canvia la data del sopar de Nadal del partit i, quan ja tot estava preparat per al dissabte 22, mana passar-ho a l'endemà. Com si ningú no aprofitàs aquests dies per sortir de vacances. Però el crit de sometent té efectes miraculosos i qualcuns faran virgueries per no perdre ni el viatge amb la «familia» ni el sopar amb «sindicato» per quedar un dia més en el «municipio». Miracles de la democràcia orgànica.