Va de sopars

El debat de pressupost al Parlament ha estat un joc corporatiu i brut. No més brut que altres vegades, però sí molt més corporatiu. No és vera que existeixi una impossibilitat física per arribar a l'enteniment entre tots els diputats. Si la qüestió comercial els uneix, les barreres al grans magatzems els solidifiquen. Però encara hi una una cosa que els uneix fins a la comunió: la relació d'amor-odi amb la premsa. Crec que és per això, per fotre'ns fins a extrems sospitosos de sadisme, que s'inventen reunions interminables, comissions inexecutables i d'altres estris de refinada tortura. Folis i folis de xifres i contraxifres utilitzades com a arguments a favor i en contra, quasi simultàniament. Soporífers intercanvis de números i descafeïnades lluites, pensats només per a la nostra rendició incondicional. Dimarts ho aconseguiren: amb la tribuna de premsa buida per esgotament, devers les dues de la matinada començà un estira-i-arronsa de divertimento entre les senyores Castillo i Salom. No hi ha testimonis ni d'aquesta frega, ni de l'altra entre els senyors Costa i Pastor, malgrat que se sap que l'espurna capaç d'encendre'ls no podia ser altra que Mapau i els set (o més) nanets, però no hi havia ningú per contar-ho. Així que jo, solidari amb els avorrits, tampoc no ho faré.