Ferran Aguiló

Ciutadans esquenaparet

Ferran Aguiló06/12/01 0:00

Vos he de confessar que no m'agrada gens aquest qualificatiu que han triat per definir-se els col·lectius més dinàmics de la nostra societat (sense comptar el partit del senyor Rodríguez, evidentment). Em sembla una solució políticament correcta al que hauria de ser una qualificació tan més exacta com menys discreta. Ciutadans emprenyats, ciutadans farts, ciutadans fins al... capdamunt (ja ens entenem), ciutadans esquenaparet... el que volgueu, però això de Ciutadans agreujats sona descafeïnat. Perquè agreujats ho som tots (llevat dels que paren la mà): uns pel davant i d'altres pel darrere; per acció, per omissió o per reiteració; ens agreugen el passat, que traeixen, el present, que maquillen, i el futur, que ens deixaran erm; ens insulten o ens ignoren; ens utilitzen... ens agreugen. Però, dissortadament, encara a pocs ens emprenya, perquè no volem afegir resignació a la desgràcia.

Algunes accions d'aquests dies són conseqüència d'aquesta emprenyadura de ciutadans farts. Ahir, un parell de dotzenes de ciutadans i ciutadanes fins als genitals resolgueren en unes hores el que cap administració ha tengut vergonya de fer en dos anys. 730 dies i un home mort en presència de la seva filla no són suficients per arreglar el mirador des Grau. Construït pel Fomet de Turisme, en terrenys propietat del restaurant veí, situat dins el terme d'Estellencs i mig agombolat, fa uns quans anys, per la Conselleria d'Obres Públiques, allà queda aquest parany, esperant la pròxima víctima. Ahir, quan es commemorava el segon aniversari d'aquesta mort estúpida (i més en un país que «ven paisatge»), amics de Magí Baleta adobaren la paret que separa el privilegi de la vista de l'homicidi per imprudència. No hi ha competències definides sobre aquell espai i tothom es passa el mort (literalment). Qualsevol fulletó, dels que a diari publiquen les institucions, costa més (anava a escriure val més, però és evident que no) que fer una paret per garantir la seguretat dels centenars de visitants diaris. Per la meva part, si la institució que ho adobi necessita l'estímul de la foto a premsa, la placa commemorativa o qualsevol altra de les pardalades que els mou (i commou) més que la vida humana, promet renunciar a aquesta columna, fer-ne cessió temporal per publicar l'estampeta i utilitzar tota la influència que tenc, que no és massa, per aconseguir que surti en color. Més no puc fer, però «ells» sí.