Redescoberta humana de la política

Ara, però, la recent renovació de la secretaria general del PSM s'ha deixat notar per damunt de l'habitual. Si més no, per dues raons, a parer meu. D'una banda, perquè ha calgut una votació de resultat més aviat estretíssim. I de l'altra, perquè el llenguatge del vencedor ha introduït un concepte explícit, o sigui pronunciat de forma expressa. Per a mi ha resultat ben suggestiu. Ha dit que el PSM és un partit pensat per a les persones, açò és, per als individus socials concrets i reals per damunt de tot. Imagineu quina afirmació més sensible i aclaridora. Ja sé que no és, en absolut, ni nova ni aliena a l'espina vertebral ideològica del partit. De fet, qualsevol formació política us dirà que les persones són, i ara!, l'autèntica raó de la seva existència. Que tot l'esforç filantròpic que despleguen busca el seu bé, la seva dignitat. Jo, però, fa anys que ho tenc posat al bany Maria de la incredulitat, perquè, els polítics, ni quan s'apassionen en un míting pensen més enfora del seu propi nas. En realitat, les apel·lacions a la persona, a l'individu, són més rares que els esclata-sangs agostencs. No ens enganyem, els polítics només es preocupen de tres coses: d'ells mateixos, de la fèrula de la militància i dels grups de pressió que exerceixen domini sobre ells. La resta són melodies de barcarola veneciana. En definitiva, mir de dir que els partits són excessivament estructurals i d'atenció humana precària, esvaïdíssima.

Per açò, quan un partit es recorda de la gent, dels ciutadans, es guanya totes les meves millors consideracions. Tomeu Febrer (Ferreries, 1946), el nou secretari general del PSM, ho ha fet, i jo li ho agraesc de bon de veres. La seva declaració de principis no deixa marges al dubte. En definir-lo com a partit menorquí i menorquinista, d'esquerres, ecologista i nacionalista, ha advertit que «l'objectiu principal del qual és la defensa de les persones per damunt de tot». La postil·la ofereix una importància notòria. És molt renovelladora en una formació que ha esmerçat esforços herculis per salvaguardar el territori dels embats del model econòmic, fins al punt que podia haver donat una imatge de si mateixa més aviat inexacta i grotesca. Feia l'efecte que tenia més preocupació per Menorca que no pas pels menorquins. No és que jo hagués imaginat que l'ordre de les coses fos aquest, però la impressió general d'aquests anys potser es trobava una mica fossilitzada en aquesta falsa aparença doctrinària.

En política, em sembla, la imbricació entre continent i contingut mai no és debades ni sobrera. El país és un bé polític, jurídic i històric en si mateix, i la gent que l'habita n'és l'altre. No s'ha d'establir jerarquia entre ambdós valors essencials, però tampoc era bo que els individus acabessin sent l'obvietat tàcita "vull dir l'element eludit, obviat, remot i a vegades fantasmagòric" de la realitat política. La política, per esdevenir útil i moral, cal fer-la perquè hi ha uns individus i perquè hi ha, indissolublement, un país que els afaiçona. En Febrer, em fa l'efecte que ho sap, i així ho proclama per al PSM dels propers anys.