Raixa, Es Fangar i la venda del territori

Però en realitat és perfectament comprensible si s'observa el cínic que poden arribar a ser tots ells. Fa només un parell, mallorquí, de dies que el vicepresident Pere Sampol deia no sé què de demanar a Brussel·les a veure si se podia mirar de posar límits a la venda del territori. La millor manera de no fer res. Aquesta és l'altra font de la permanent demagògia, per als nostres polítics. Ara és Sampol, suara Munar, més tard Antich i després Rosselló... i així anam. A veure, els partits del Govern que suposadament tant se preocupen de la venda del territori mallorquí a mans alienes (Madrid és aliè o nostrat? què en diuen els nostres nacionalistes, d'això?) imploren que el govern Aznar compri allò que no són capaços de comprar, i, al mateix temps, se sap que la finca Es Fangar, a Manacor, que ocupa un 1% del territori mallorquí, ha estat adquirida per una societat alemanya. Segur que els nostres polítics que preguen a Madrid que compri Raixa s'enduran les mans al cap per la venda d'Es Fangar. Una serà pública espanyola-madrilenya i l'altra privada alemanya. Sí, és cert. Però la propietat de totes dues deixarà de ser mallorquina.

El discurs polític vigent diu que el Govern no pot fer res davant la venda del territori. Mentida. El Govern pot declarar parcs naturals. Els parcs naturals, una vegada declarats, permeten que el territori de titularitat privada quedi subjecte al dret de tanteig de l'administració. És a dir, que si el Govern declaràs parcs naturals de forma decidida no només pels valors ecològics a preservar, sinó també assumint com a eina per intentar disminuir la pressió compradora i venedora del territori, tendríem una superfície ampla de Mallorca o de Balears que en el cas de venda d'una propietat, el Govern o els consells podrien comprar, si volguessin, pel preu mateix que s'escriptura entre els comprador i venedors.

Tots sabem que entre d'allò que s'escriptura i el que se paga de veres, hi ha diferències que són l'essència de moltes d'aquestes operacions. Idò bé, almanco quant a les grans finques, si estiguessin declarades parc natural, el Govern podria endeutar-se si fos necessari per comprar una finca. Bastaria fer-ho en molt poques operacions. S'imaginen el resultat? Convenientment ben publicitat a Espanya, Gran Bretanya i Alemanya tothom sabria que a Balears si se compren finques amb doblers negres, se corre el risc de perdre-hi molts doblers. Per què? Perquè bastaria que en una d'aquestes operacions de mil o dos mil milions, el Govern la compràs fent ús del dret de tanteig, i aleshores tots els dobles negres pagats pel comprador els perdria i quedaria sense propietat. La inseguretat s'apoderaria d'aquest mercat tan estret, quant a operacions, però tan generós quant a quantitats econòmiques que se mouen. Amb aquest instrument (a banda d'altres que les declaracions legals de parcs naturals poguessin introduir), la pressió compradora disminuiria.

Per tant, sí que se pot fer qualque cosa per intentar (si més no intentar) evitar la venda del territori. Si no se fa és perquè no interessa. Per què? Ah... no se sap. Això és el que haurien de dir els senyors i senyores del PSIB, PSM, UM, EU i Els Verds.