Ferran Aguiló

Estranyes expressions

Ferran Aguiló21/09/01 0:00

Ous de déu! era el vers final que apareixia mig autocensurat en un poema de Jaume Santandreu. Aquesta radical expressió, un tret sec carregat de provocació i admiració a parts iguals, només podia venir de qualcú absolutament creient (si pogués ser absoluta la creença) i meravellat davant el producte de la Creació. No m'imagín resum més directe d'un sentiment religiós, malgrat que el llenguatge pugui no parèixer-ho. Podria haver estat retòric i enumerar les fervents emocions davant l'obra divina amb frases fetes a l'ús, però sonaria fals com les definicions dels gustos dels vins que fan els enòlegs: allò d'un remarcable regust de fruites de tardor i pardalades per l'estil, només útils com a codi corporatiu, restringit i selecte. Però ell optà pel codi obert, punyent i directe, del llenguatge planer i complex alhora, que permet copsar tot el sentiment d'admiració en les mínimes paraules. Només té un defecte: necessita la complicitat creient del lector.

Com el «tocat» "per l'atemptat, per la gràcia divina, «de l'ala»..." Pentàgon USA que ha decidit batiar la seva macrooperació militar amb el contundent nom de Justícia Infinita. No, no diré ous de Bush! perquè ni aquest senyor que feia bullir les venes dels comdemnats és un déu, ni, molt menys, m'emmiralla la seva gosadia; però segur que ho ha pensat una majoria dels seus ciutadans, inclosos els que gaudeixen de passaports diversos, malgrat no tots tenguin la precisió d'en Jaume a l'hora de definir els seus sentiments. Infinit és un concepte matemàtic de difícil comprensió; per això, la religió l'ha fet qüestió de fe, allunyada de qualsevol necessitat d'enteniment. Ni el mateix «sheriff» de la Casa Blanca, curiós còmplice de Déu, segons les seves paraules, s'hauria atrevit a invocar-lo en el títol d'una operació militar "preparada com una telesèrie", però infinit és una altra cosa, o sembla una altra cosa. Quins collons, i que tots els déus i els Jaumes em perdonin.

No vos recomanaré Los otros, la pel·lícula americana d'Amenábar, perquè, malgrat que m'agradà la direcció, l'actuació dels actors principals i dels secundaris, la música, la localització i quasi tota la resta, no m'interessa ni poc ni gens el tema.

Aquesta confessió m'invalida la crítica, i ho sé, però no puc resistir la temptació de recomanar-vos la versió original si decidiu veure-la. A més de la millor "perfecta" percepció de la magnífica feina dels actors, descobrireu que no tot l'àmbit castellanoparlant té els coneixements de «llengües» de què gaudim per aquí. Del contrari, els responsables del subtitulat, que s'estalvien traduccions innecessàries, no sé si per no carregar la pantalla o per no insultar els coneixements dels espectadors, a l'escena final de la pel·lícula no haurien perdut el temps a traduir el cartell que apareix penjat a l'entreda de la finca: aquí, des de petitons, sabem el que vol dir For Sale, dissortadament.